dimarts, 25 de novembre del 2014

Tot seguint la Creu del Sud amb Sa Graciosa Majestat (2)

Segona etapa d'aquest "British Tour" per l'Atlàntic Sud, des de l'Equador fins a l'Antàrtic. Avui la parada és a l'illa de Santa Helena, la segona component del British Overseas Territory of Saint Helena, Ascension and Tristan da Cunha.

Santa Helena està situada una mica més al Sud que l'etapa anterior, Ascension Island; concretament a 1.300km. L'illa és d'orígen volcànic però, a diferència de l'illa Ascension, no té aquella imatge tan icònica de l'illa tropical rodona amb el volcà al mig; Santa Helena és més gran i al centre hi ha uns quant pics, el més alt dels quals, Diana's Peak, supera els 800m.




Un dels trets més coneguts i característics de l'illa és que ha tingut dos habitants famosos, amb la peculiaritat que cap dels dos van arribar a l'illa per voluntat pròpia: el rei zulú Dinuzulu kaCetshwayo (si, si, amb la majúscula a la "C"), i en Napoleó Bonaparte. El primer va estar empresonat a l'illa durant 7 anys, del 1890 al 1897. Però en cap cas estava en una presó. El lloc és tan remot que la pròpia illa actuava de presó, així que el rei Dinuzulu i la seva comitiva d'esposes i assistents, eren lliures de voltar per tota l'illa i es van acabar convertint en personatges molt populars.

Napoleó, d'altra banda, hi va estar empresonat 3 anys, des del 1818 fins al 1821. Com que en el seu primer captiveri, havia estat capaç d'escapar-se de l'illa d'Elba, al Mediterrani Italià, els seus captors van buscar un lloc d'on fos molt difícil escapar-ne. Tot i així, no les tenien totes, i van posar un destacament militar a la veïna Ascensión, un altre a Tristan da Cunha i també, evidentment, a la mateixa Santa Helena, per evitar qualsevol intent de rescat. Napoleó també era més o menys lliure de voltar per l'illa, però tot i així, es va sentir sempre en captivitat. Tot es va acabar quan el pobre emperador, sumit en la depressió, va morir el 1821 i va ser enterrat a la mateixa illa. Quin destí tan miserable per a algú que va estar a punt de dominar tot Europa. Sort que el 1840, els francesos van obtenir permís per endur-se les restes d'en Napoleó i fer-li un funeral d'estat a França, "comme il faut"!




Es podria dir que aquests són els únics trets rellevants de la història de l'illa, perquè la resta segueix un patró similar al d'Ascensión: la descobreixen els portuguesos però no li fan ni cas, després l'ocupen els Britànics, hi estableixen plantacions, i s'acaba convertint (a part de presó VIP) en port d'escala dels viatges transatlàntics, fins que, a la segona meitat del s.XX aquest ús perd interès.

Bé, i com és aquesta illa? Doncs, per a mi, és increïble i, inconscientment l'associo amb la literària "Lincoln Island" de la novel·la "L'illa misteriosa" de Jules Verne; un clima càlid i humit, una vegetació exuberant i espectacular que s'enfila cap als escarpats pics del centre de l'illa, i (molt important per a mi) sense animals perillosos!

Només hi ha dos nuclis de població: la capital, Jamestown, que amb la seva "Àrea Metropolitana" (Halftree Hollow i St. Paul's) arriba als 2.000 habitants, i Longwood, que en té uns 750. Després, hi ha petits nuclis com Sandy Bay o Alarm Forest que no passen dels 200 habitants. Jamestown és força peculiar: està encaixada entre dues muntanyes que limiten l'amplada a 2 o 3 carrers que s'enfilen vall amunt. Podria recordar a Andorra però amb cases Georgianes i sense basars d'electrònica barata ni mantega "Sombrero de Copa"!




En el post anterior us explicava que l'illa d'Ascensión, disposava d'un aeroport; Santa Helena, en canvi, només s'ha pogut abastir i comunicar gràcies als vaixells: la capital, Jamestown, disposa d'un port mínimament decent, on hi poden atracar embarcacions d'unes certes dimensions. I em direu: "Què menys que tenir un port, no?". Bé, quan arribem a Tristan da Cunha, la propera etapa, ja veureu què és passar-les magres!



Com us deia, Jamestown disposa d'un port on, a part de petites embarcacions, hi arriba, 2 cops al mes, el vaixell correu RMS St. Helena. Aquest vaixell és el que ha permès que els 4.255 habitants de l'illa tinguin una existència més o menys còmoda. Però tot això canviarà d'aquí a un parell d'anys: després de molts endarreriments, el 2011 van començar les feines de construcció de l'aeroport de Santa Helena, que unirà l'illa amb Londres i amb Sud Àfrica. Heu de pensar les dificultats que està implicant la construcció d'aquest aeroport: S'ha hagut de transportar tot amb vaixell des de Sud Àfrica: la maquinària, el formigó, l'asfalt... tot! I aquest aeroport què significarà? Doncs que la vida a Santa Helena i, especialment, la seva economia canviaran radicalment. Imagineu-vos una illa tropical, molt poc poblada, i amb vol directe amb Londres! Ja comença a haver-hi els primers estudis per fer-hi algun hotel de luxe i convertir Santa Helena en un destí paradisíac.





Els atractius turístics de l'illa són molts: aigües cristal·lines, uns paisatges i una vegetació espectaculars, els edificis georgians de Jamestown i de les antigues plantacions, o la impressionant varietat d'ocells. I, com no, els "Saints", els habitants de Santa Helena, han convertit en lloc turístic tot allò relacionat amb l'empresonament d'en Dinuzulu i, sobretot, d'en Napoleó.

L'oferta hotelera és limitadíssima: 3 hotels i algun Bed and Breakfast configuren les úniques possibilitats, de moment, d'allotjament a l'illa. Tingueu en compte que, tot i que els atractius de Santa Helena crec que són molt superiors als d'Ascensión, aquí (per ara) no hi ha aeroport, i per tant l'arribada de turistes és molt limitada. Però si hi aneu, de ben segur que ha de ser tota una experiència allotjar-se a les afores de la capital, al Farm Lodge Hotel i imaginar-se que compartiu taula de sopar amb el Duc de Wellington ("Les français sont perdus!").


L'altra gran experiència és, indubtablement, el propi viatge amb el RMS Saint Helena. Només queden 4 vaixells al món que puguin portar l'indicatiu RMS (Royal Mail Ship), i el RMS Saint Helena fa honor al seu nom. La ruta normalment cobreix Ciutat del Cap (Sud-Àfrica), Santa Helena i Ascensión, amb alguna parada puntual a Tristan da Cunha. Al ser l'únic transport regular, combina l'espai per als passatgers, les mercaderies i subministres i, com el seu nom indica, el correu postal. Les activitats al vaixell mentre duren els 5 dies de travessia són dignes d'en Phileas Fogg i el HMS Carnatic de "La Volta al món en 80 dies": jocs a coberta, biblioteca i teatre (a càrrec de la tripulació i els propis passatgers). Això si, es veu que els àpats a bord són sublims! I pel què fa al preu, compteu entre 600€ i 1800€ per persona i trajecte depenent del tipus de cabina. Per a més informació, podeu mirar directament a la web del vaixell.



Per acabar aquesta etapa us diré que, si esteu en la mateixa situació que jo, que (de moment) em limito a somniar amb aquests llocs remots, podeu gaudir d'un producte de Santa Helena d'un caràcter excepcional: l'orografia escarpada, la humitat i la calor fan de Santa Helena un lloc ideal per produir cafè. Ara fa uns anys van modernitzar i millorar la qualitat del cafè que es produïa a l'illa, fins al punt que el 2013 van ser capaços d'obtenir un premi al millor cafè del món! Si en voleu, us el poden enviar, després d'haver-lo transportat amb el RMS Saint Helena, comprant-lo al web de Sea Island Coffee




dimecres, 19 de novembre del 2014

Tot seguint la Creu del Sud amb Sa Graciosa Majestat (1)

La Creu del Sud és una constel·lació formada per 5 estrelles que, a falta d'una estrella polar, permetia als navegants saber la direcció cap al Sud a l'hemisferi sud. Seguint la direcció que marca la Creu del Sud podríem arribar al Pol Sud des de la línia de l'Equador. I això és el què faré en aquesta sèrie de posts que enceto avui. Però per tal de fer el "més difícil encara", viatjarem de l'Equador a l'Antàrtida trepitjant única i exclusivament territori Britànic, és a dir, per terres de Sa Graciosa Majestat, la Reina Elisabeth II d'Anglaterra.


Les primeres etapes d'aquest periple ens duen a un conjunt d'illes.... Bé, no són cap conjunt, però estan tan aïllades de qualsevol altre lloc habitat, que les han unit "administrativament" pensant que, potser així es sentirien menys sols... Com deia, ens duen a un conjunt d'illes que, de ben segur estan en el "Top 10" dels "Llocs Remots i alhora (mínimament) civilitzats".

Formalment s'anomenen "Territori Britànic d'Ultramar de Santa Helena, Ascensión i Tristan da Cunha", i el formen 3 illes situades al mig de l'Atlàntic Sud, a mig camí entre l'Àfrica i Sud Amèrica. Perquè us feu una idea de les distàncies, només us diré que des de Santa Helena cal recórrer 1.300km cap al nord per arribar a Ascensión (com de Barcelona a Albània), i 2.430 cap al sud per arribar a Tristan da Cunha (com de Barcelona a Kíev, Ucraïna).


L'etapa d'avui és l'illa situada més al nord, Ascensión. Està situada a només uns 800km per sota de la línia de l'Equador, a l'Atlàntic Sud. És una illa d'origen volcànic d'allò més típica: forma més o menys rodona, d'uns 10km d'ample i 10 de llargada, i amb un volcà al mig que (estigueu tranquils) no ha entrat en erupció des de fa 600 anys. Són precisament aquestes erupcions volcàniques les que han condicionat el seu aspecte; les zones per on han discorregut les colades de lava, tot i que ja hi ha crescut vegetació, encara tenen un aspecte una mica "llunar" amb terres marronoses i negres i vegetació baixa. En canvi, per allà on no hi va baixar la lava, la vegetació és molt més abundant, amb paisatges que poden recordar les selves africanes.



I quin interès té aquesta illa? D'entrada podria semblar que cap ni un. De fet, fins al s.XIX no tenia cap interès per a ningú, ni tan sols per als seus descobridors, els portuguesos, que al s.XV la van trobar deshabitada, i deshabitada la van deixar. Ascensión no va provocar ni guerres ni cap tipus de disputa; ni britànics, ni francesos, ni espanyols ni portuguesos s'hi van interessar. Fins que a algun general britànic se li va ocórrer tancar com a presoner a la veïna illa de Santa Helena al mateix... Napoleó Bonaparte! I aleshores tots a córrer per evitar que Ascensión es pogués convertir en base per a una operació de rescat de l'emperador francès. D'aquesta manera, hi van instal·lar un destacament de soldats britànics que es deurien sentir tan empresonats com en Napoleó!

Es podria dir que la història d'Ascensión com a illa habitada és pràcticament tota militar. Els britànics van mantenir el destacament a l'illa i, durant les dues guerres mundials l'illa es va convertir en un punt de transmissions i control dels moviments enemics. Posteriorment, els americans hi van construir una base aèria, fent un tracte amb els britànics del tipus: "tu poses el terreny, jo faig la construcció, i després compartim la base".


Però la veritable utilitat (per dir-ho d'alguna manera) de l'illa va arribar l'any 1982: la Dictadura Argentina va tenir la "brillant" idea d'envair les illes Malvines (les trobareu al mapa del començament com a Falkland, el seu nom anglès); i els britànics hi van enviar una flota de vaixells per alliberar les illes. El problema és que, abans que la flota pogués arribar a l'altre extrem del planeta des del Regne Unit, podien passar setmanes. Calia fer un atac aeri, però cap avió podia volar 13.000km, deixar anar les bombes, i tornar a casa. Així, es va crear l'operació de màrqueting (perdó, volia dir militar) "Operation Black Buck". Es van enviar a l'aeroport d'Ascensión 5 bombarders Avro Vulcan i una pila d'avions cisterna. El Vulcan (i qualsevol altre avió militar) tampoc podia arribar a les Malvines des de Ascensión sense proveir-se de combustible, així que es va dissenyar un operatiu que permetia als Vulcan abastir-se en vol fins a 8 vegades. Però és que els avions cisterna també havien de abastir-se de combustible entre ells per poder acompanyar els bombarders. Bé, en resum, 15 avions cisterna Handley Page Victor es van enlairar per permetre que un sol bombarder Vulcan pogués arribar a les Malvines, "entregar l'encàrrec" i tornar a Ascensión (més avall teniu un esquema per entendre el "ball" d'avions i abastiments). El resultat militar de tot aquest desplegament va ser més que paupèrrim: les destrosses dels 7 raids es van poder reparar cada vegada en menys de 48 hores. Però el resultat en la moral de l'enemic va ser molt elevat i els argentins van començar a adonar-se de què els hi cauria a sobre. Bé, i a més, la Dama de Ferro, la Sra. Thatcher, es va penjar una medalla considerable davant l'opinió pública britànica.





En l'actualitat, l'illa viu sobretot de la base aèria, que continua activa, així com de les antenes de seguiment de coets de l'Agència Espacial Europea i els repetidors de la BBC que s'hi han construït. De fet, no hi ha habitants originaris d'Ascensión i el habitants nouvinguts (uns 1.000 aproximadament) els podríem classificar segons 3 tipus: militars americans, militars britànics i treballadors de la veïna Santa Helena, que proveeixen serveis als militars. Però tot i així, aquesta població ha acabat creant una societat "força normalitzada" a l'illa. Hi ha 5 pobles, dels quals 2 són civils: Georgetown (la capital) i Two Boats, i 3 pobles militars. Hi ha una escola per a nens fins a 16 anys per a tota l'illa, situada a Two Boats, i ara han començat a aparèixer alguns hotels. De fet, si algú li agraden els paisatges tipus Isla del Hierro o Fuerteventura, l'illa d'Ascensión pot ser un destí fantàstic: platges desertes, vegetació sorprenent i tranquil·litat, molta tranquil·litat (de veritat, molta tranquil·litat). I total, sortint d'Anglaterra, només són unes quantes hores més de vol que el viatge a Lanzarote (9 hores sortint de la base Brize Norton de la RAF). Això si, l'oferta hotelera és força limitada i una mica primària: 5 establiments que no totalitzen més de 50 habitacions en total. Però si sou uns amants de la immersió o, sobretot, de la pesca d'altura, Ascensión és la vostra illa! Ah, i si el què us agrada és el golf, us recomano no jugar contra cap jugador local; com que només tenen un camp de golf, i és una mica peculiar, els locals se saben tots els trucs i us apallissarien!


diumenge, 16 de novembre del 2014

És geografia (i deducció), benvolgut Watson!

Avui us deixo un joc per a amants de la geografia i, sobretot, de la observació i la deducció. Es diu Geoguessr i la dinàmica és ben simple: la pantalla mostra una vista agafada a l'atzar des de Google Street View. Les funcions de moviment i zoom són idèntiques que les de l'Street View i estan activades. Us podeu moure tant com vulgueu per intentar deduir on sou.



Si ho teniu clar, disposeu d'un mapa del món en el que, fent zoom, podeu marcar la posició on (creieu) que sou. En funció del què us hagueu acostat a la posició real, us donarà més o menys punts. Si claveu el punt exacte, i quan dic clavar,em refereixo a marcar el punt amb un error no més gran de 1 metre, tindreu 5.000 punts. Entenc que, si marqueu el punt que està just a l'altre extrem del globus terraqui d'allò que us està mostrant Street View, tindreu 0 punts. I dic entenc perquè mai no m'he equivocat de tant. Val a dir que si que he arribat a confondre el desert Australià amb l'estat d'Arizona, i em vaig quedar amb uns miserables 800 punts. Ah, però per contra he aconseguit marcar la cruïlla exacta de carrers en front del port de Kowloon, a Hong Kong i quedar-me a només 5m del punt. Tot i així, el molt "tiquismiquis" no em va donar els 5.000 punts, i em vaig quedar amb 4.999.



Cada partida consta de de 5 localitzacions i, per tant, si n'hi ha un que no podeu trobar, us podeu arriscar i mirar d'afinar més la localització en el següent punt.

Alguns trucs de jugador expert (o no...):
  • Si esteu en una carretera, moveu-vos amunt i avall per buscar algun cartell indicador.
  • Els cartells publicitaris, tot i que no us diran on sou, us poden indicar quina ciutat o poble teniu aprop (amb adreces de negocis) i, creieu-me, equivocar-se de 25km és pràcticament com si la clavessis.
  • Els Estats Units i el Canadà són dos dels països en els que les carreteres tenen les línies pintades de color groc enlloc de blanc.
  • En cas de desesperació, quan no trobeu cap cartell, senyal de carretera ni res que us doni una pista, aleshores us caldrà arriscar. Mireu tipus de vegetació, si és pla o muntanyós, o qualsevol cosa que us pugui inspirar.
  • Si les vostres capacitats geogràfiques us han abandonat, aleshores tingueu en compte que, estadísticament, és més probable que estigueu als USA, a Austràlia o al Brasil que no pas a Liechtenstein.

Ara mateix acabo de fer 15.361 punts. Una partida normaleta amb un error garrafal confonent la costa turística de Turquia amb la zona de Calais, a França, i que m'ha costat 3.000 punts!

Si us agrada el joc podeu penjar als comentaris la puntuació que heu obtingut, o podeu penjar la vostra partida per tal que algú altre, amb les mateixes localitzacions que us han sortit, intenti superar la vostra puntuació.

Si us agrada aquest blog, us hi podeu subscriure, o bé podeu fer un "m'agrada" a la pàgina de De Remota Geographiae del Facebook,. Ah, i us animo a deixar tots els comentaris que vulgueu al blog!

dijous, 13 de novembre del 2014

El palau de la Reina de Diamants

Aquest post serà una mica atípic perquè us parlaré d'un lloc, remot evidentment, però sobretot us parlaré d'una dona coneguda com La Reina de Diamants

Eira Thomas, va néixer l'any 1968, filla d'un enginyer de mines gal·lès que havia emigrat al Canadà durant els anys 60. La família es desplaçava per tot el Canadà seguint el pare, el senyor Grenville Thomas, allà on la seva feina el portava. Tot i que l'Eira va néixer a Calgary, quan ella era adolescent, ja havien viscut a Yellowknife (al Gran Nord Canadenc), una altra vegada a Calgary, a Wales i a Vancouver.

L'estiu abans d'entrar a la Universitat, l'Eira el va passar una altra vegada a Yellowknife, una ciutat a 400km del cercle polar àrtic que s'havia fundat l'any 1934 en descobrir-se or en aquells paratges de l'àrtic canadenc. Aquell estiu l'Eira es va plantejar molt clarament que ella no volia anar a la Universitat, i que preferia continuar en contacte amb la natura vivint a Yellowknife.


Però la seva mare va ser taxativa: "De cap manera! Aniràs a la Universitat!". I d'aquesta manera, la pel-roja Eira es va matricular per estudiar biologia a la Universitat de Toronto. Un any més tard però, va decidir canviar, i matricular-se a la facultat de geologia.

L'any 1992, un cop acabats els estudis, l'Eira va aconseguir un contracte de treball i es va incorporar al grup d'exploració de camp d'una empresa minera, Aber. En els següents dos anys, l'empresa es va trobar amb dificultats financeres, va ser absorbida per la multinacional RioTinto, i això va fer que l'equip de camp es dispersés. Així doncs, l'Eira Thomas va ser nomenada Responsable d'aquell Equip de Camp, i va decidir endur-se'l a una zona que ella coneixia bé, els Territoris del Nord-oest, a prop de Yellowknife.



Com a Responsable de l'equip va decidir realitzar prospeccions subaquàtiques  al fons del llac de Gras. El seu equip no hi estava d'acord, i així li ho van manifestar, però ella va ser rotunda, i van continuar perforant i investigant. En una d'aquelles perforacions, i amb quasi tot l'equip en contra, l'Eira i en Robin Hopkins, l'altre geòleg de l'equip, van examinar la mostra extreta amb la perforadora i van descobrir amb sorpresa que en sortia un diamant de 2 quirats!


Aquella nit, l'Eira va dormir dins la tenda amb el diamant sota el coixí i l'endemà va volar directament cap a Vancouver: amb 26 anys havia descobert la mina de diamants de grau més elevat de tota la història, amb una previsió d'extracció de 100 milions de quirats! Només perquè us feu una idea, si suposem un preu al mercat de 1.500€ per quirat, Diavik podria produir diamants per valor de 0,15 bilions d'euros. Voleu que us ho posi en números? Doncs són 150.000.000.000€ durant tota la vida útil de la mina!

Les empreses per les quals treballava l'Eira, RioTinto i Aber, van crear en aquella illeta del llac De Gras un complexe miner que, alhora, no deixa de ser una petita ciutat, i al que van anomenar Diavik.

Diavik està situat a uns 300km al nord de Yellowknife i, per tant, a només 100km del cercle polar àrtic, enmig de la tundra canadenca. Està connectada a Yellowknife només durant l'hivern, quan el llac es congela i els camions poden circular per sobre el gel per portar els subministres necessaris per al funcionament de Diavik. També es disposa d'una pista d'aterratge de grava apta per a l'aterratge d'un Boeing 737. És tal el potencial econòmic d'aquesta mina que, fins i tot, s'està construint, 200km més al nord, un port per a vaixells de gran tonatge conjuntament amb una carretera que connectarà el port amb Diavik, de manera que la mina pugui estar connectada per terra durant tot l'any.



A Diavik hi viuen 700 persones en un complex que sembla una nau industrial gegant al mig d'un desert de tundra i neu. Les instal·lacions interiors inclouen habitacions individuals per a tot el personal amb amplis finestrals amb vistes a... la neu. Hi ha gimnasos, una pista d'atletismes, perruqueria, botiga de conveniència i restaurant, on se serveixen menús saludables les 24 hores del dia.



És probablement una de les mines més respectuoses amb el medi ambient, i a més, han jugat la carta d'afavorir l'ocupació de totes les comunitats inuits de la zona. Amb tot això han convertit Diavik en una espècie de model per a la industria minera. Recentment han abandonat l'explotació a l'aire lliure (els enormes forats que podeu veure a les fotos) i han començat a treballar en galeria (és a dir, perforant túnels) i estan provant de treballar amb els dúmpers (els camions gegants que transporten la roca) controlats per satèl·lit.



Realment ha de ser una experiència increïble, en acabar la universitat, poder marxar a un lloc com Diavik. Llàstima que Diavik no existia quan vaig acabar la carrera d'Enginyer Geòleg, perquè sinó hagués estat una bona manera de guanyar diners, experiència i, sobretot, estar en un lloc realment remot i d'una bellesa corprenedora!



I Què se n'ha fet de l'Eira Thomas? Coneguda com a "La Reina de Diamants", es va acabar convertint en Vicepresidenta d'Aber Resources i a més va fundar l'empresa Stornoway, especialitzada en prospeccions de diamants. El 2011 va plegar de tots els càrrecs i va decidir agafar-se una temporada sabàtica, descansant a la seva casa entre muntanyes a l'oest de Vancouver. Amant dels llocs remots, s'ha comprat terres en una aïllada vall d'Idaho, als Estats Units, on pot practicar l'ski de fons en solitari, només acompanyada dels seus dos gossos huskies.



Tot i així, suposo que s'avorria sense els diamants, i ha tornat a trepitjar el gran nord canadenc, ja que està convençuda que Diavik és només un dels molts grans jaciments que es poden trobar sota la neu de l'Àrtic Canadenc. Però per anar fent boca mentre no descobreix un nou Diavik, també ha començat a fer prospeccions per trobar or a la zona del Yukon, entre el Canadà i Alaska. 

Us deixo un vídeo sobre Diavik que, tot i que és promocional i només lloa les excel·lències del lloc, us permetrà fer-vos una idea de com és la vida a la mina.


diumenge, 9 de novembre del 2014

Ogasawara: les Galápagos d'Orient


Com que des de que vaig començar el bloc, les propostes que us he fet han estat lleugerament "mogudetes", amb aproximacions impossibles a aeroports minúsculs, o caminades per camins impracticables, avui us podreu relaxar. La proposta d'avui és un viatge a unes illes que, tot i que per als occidentals són força remotes, per accedir-hi el viatge és llarg però tranquil, confortable i, això si, peculiar.

I és que el post d'avui ens porta a les Illes Ogasawara.

Aquest grup de 30 illes subtropicals estan situades a uns 1.000km al sud de Tòquio. A Occident el seu nom és Illes Bonin, i de totes les illes, només dues estan habitades, Haha-jima i Chichi-jima, que és on hi ha la principal població.



I què tenen de remot aquestes illes? D'entrada, el viatge és, a ulls d'occidental, força curiós: L'única manera d'accedir a les illes Ogasawara és mitjançant un hidroavió militar, o bé amb vaixell. Per a poder optar a la primera opció cal que, o bé siguis el Governador de Tòquio (Ogasawara pertany a la prefactura de la capital), o bé estar ja a les illes i que t'agafi un infart de cor (s'accepten també altres emergències mèdiques). La segona opció, el vaixell, és doncs la més plausible.



Des del port de Tòquio surt, cada setmana el Ogasawara Maru, un ferri de la companyia Ogasawara Kaiun que en 26 hores us durà a Chichi-jima. Si compreu el bitllet de primera classe podreu disposar de cabina per a 4 persones, però si compreu bitllet de segona classe, enlloc de disposar de cabina, se us assignarà un número. Quan arriba la nit, caldrà que us dirigiu a una de les dues sales del vaixell especialment habilitades, i cal que, amb el número que us han donat, busqueu la vostra màrfega. Si, si, tindreu el privilegi de dormir amb una màrfega al terra al més pur estil japonès al costat de 124 persones més. Imagineu-vos una sala plena amb un centenar de japonesos polits i educats preparats per anar a dormir; els vostres veïns del voltant de la vostra màrfega us saludaran educadament amb el cap abans d'estirar-se amb el cap a 10 centímetres dels vostres peus (o els seus peus del vostre cap). La resta de viatge discorre sense sentir ni llegir ni una paraula que no sigui el japonès, i és que al vaixell és molt difícil trobar-hi cap cartell o cap membre del personal que parli anglès, o així ho explica en Lee Abbamonte en el seu relat de la travessia.



La història de les illes Ogasawara és molt peculiar; tot i que havien estat habitades en la prehistòria, van quedar deshabitades durant molts segles. Els primers europeus en descobrir-les van ser els navegants espanyols durant el segle XVI, però amb les limitacions de la cartografia del moment (no es podia establir la longitud amb gens de precisió; una idea per a un altre post), les illes "apareixien i desapareixien" en estar mal situades en els mapes.

Tot i que reclamades pels japonesos, les illes continuaven deshabitades, i d'aquí en surt l'actual nom occidental de les illes, ja que Bonin ve de la paraula mujin que en japonès vol dir "deshabitat". Fins que arriba l'any 1830, en que un americà resident a les illes Hawaii, Nathaniel Savory, desembarca a Chichi-jima amb 30 persones més, entre americans, anglesos, danesos i hawaians, amb la idea de colonitzar les illes. I realment la colònia va anar progressant tot i algun episodi truqulent. Res de l'altre món: Savory es va enfrontar amb el seu company d'expedició, Matteo Mazzaro, la discussió va acabar amb la mort d'aquest últim i Savory convertit en nou Governador de les illes Bonin enlloc del difunt Mazzaro. Però tot això no deixava de ser una nimietat a l'època, i el govern americà, va ratificar Savory com a Governador.

I fins i tot quan els japonesos desembarquen a les illes per dir "Ep, que aquestes illes eren nostres", l'any 1861, i tenint en compte que a les illes no hi viu ni un sòl japonès, tornen a ratificar Savory com a governador de Sa Majestat Imperial. És allò que en diuen un "supervivent nat" que acaba morint als 80 anys. La seva tomba encara es pot visitar avui al cementiri de Chichi-jima.

La resta de la població d'origen occidental o hawaià es va acabar barrejant amb els nouvinguts japonesos, de manera que encara avui es pot trobar habitants de les illes amb un lleuger aspecte barreja d'occidental, japonès i hawaià. A més, l'idioma local és un crioll, format a partir d'un idioma, en aquest cas el japonès, amb gran quantitat de paraules incorporades d'un altre idioma, que seria l'anglès i anomenat OML, o Ogasawara Mixed Language (un altre exemple de crioll però molt més "light" és el català que es parla a Menorca amb paraules angleses incorporades).

Habitants d'Ogasawara d'origen europeu i hawaià

Bé, tornem al ferri. Després d'una incomparable nit dormint a terra amb 120 persones més, el Ogasawara Maru arriba a l'illa de Chichi-jima. La badia és força tancada, i l'illa és muntanyosa i amb boscos molt frondosos, amb una imatge similar a la que podem tenir de les illes Hawaii. L'única població de l'illa, Omura, és un petit poblet de menys de 2.000 habitants, amb aspecte de poble de pescadors, però amb tot net i ordenat al més pur estil japonès.


Com que actualment, l'economia de les illes es basa en el turisme, Omura té una bona oferta de petits hotels i molts B&B, sense luxes però molt pulcres i endreçats, així com gran quantitat de petits restaurants a preus molt assequibles.... excepte la Coca-cola, que per alguna raó desconeguda, si la demanes al restaurant et pot costar 10€. Com a peculiaritat, al sushi de les illes Ogasawara no s'hi posa wasabi, sinó mostassa.

Això si, tingueu en compte que a l'illa, fins i tot a hotels i restaurants, la presència i el coneixement de l'anglès és quasi nul!



És molt fàcil desplaçar-se per aquesta illa; tot i que es pot llogar un cotxe, l'illa és tan petita que llogant un scooter n'hi ha prou per accedir a tots els punts i platges de Chichi-jima. I realment val la pena! És un paradís de platges tranquil·les (per no dir desertes), boscos frondosos, tranquil·litat, silenci i un lloc esplèndid per veure ocells rars i fins i tot, des de la costa, es poden observar balenes. I és que les illes estan separades de qualsevol continent des de la seva formació, fa 48 milions d'anys. Així doncs, la fauna i la flora ha evolucionat aïllada de la resta, tal i com ha passat a les illes Galàpagos, i així, hi ha espècies, sobretot d'ocells, que només viuen a Ogasawara (i en alguns casos, només en una de les illes).



Si la gentada de Chichi-jima (2.000 habitants) us estressa, sempre podeu agafar el Hahajima Maru, el ferri que en 2 hores us porta a la altra illa habitada de l'arxipèlag: Haha-jima. La petita illa és un altre paradís d'aigües turqueses amb només 450 habitants. Excepte algun B&B, l'únic hotel és el Nanpu, en la línia habitual de minimalisme japonès però amb tot tipus de comoditats.

Si després de passar uns dies en aquest edèn remot, se us fa difícil marxar, la tradició local us ho farà una mica més complicat: quan cada setmana, el Ogasawara Maru abandona el port de Futami, a Chichi-jima, on estol de barques, els "Goodbay Boats" surten a acompanyar el ferri amb la gent dient adéu com si del vaixell de l'emperador es tractés.

diumenge, 2 de novembre del 2014

El Regne de Lo: lames, iaks i la CIA (2)


L'interior de la ciutat amurallada de Lo Manthang està format per un seguit de carrers estrets i foscos, similars als d'una Kasbah d'alguna ciutat àrab. Els edificis estan construïts en l'estil tradicional tibetà: les cases tenen les parets extremadament gruixudes (i lleugerament inclinades), amb les teulades planes on s'hi acostuma a deixar assecar cereals, llenya i, especialment, excrements de iak. I es que davant la dificultat d'obtenir llenya (al Mustang, a l'igual que al Tibet hi creixen pocs arbres), es fan servir els excrements de iak secs com a combustible per fer foc.



Deu ser la "bomba" beure's un deliciós tè tibetà (considerada per molta gent com una beguda fastigosa feta amb tè, mantega de iak i sal) mentre olores el perfum dels excrements de iak que cremen! Però això és el que té haver-se d'adaptar a un entorn tan dur i hostil com l'Himalaia!


Això si, els habitants de Lo Manthang són extremadament hospitalaris. Expliquen els primers occidentals que van poder accedir al Regne de Lo, quan encara no hi havia cap tipus d'allotjament per a viatgers, que sempre hi havia fila de gent que els volia oferir allotjar-los a casa seva.

El punt neuràlgic de la ciutat és el Palau Reial. De fet, formalment, el Rei ha perdut el seu títol des de que el Nepal, fa pocs anys, va perdre la seva monarquia per convertir-se en república. Fins a aquell moment, el Rei de Lo era vassall del Rei del Nepal. Però tot i els canvis formals, el Rei de Lo continua mantenint el títol oficiosament, i continua sent una persona molt respectada a tot el Mustang. El darrer rei formal del Mustang va ser Sa Majestat Jigme Dorje Palbar Bista, que regnava des de l'any 1964. Era descendent directe d'Ame Pal, el fundador del regne. El fill de Palbar Bista va morir de jove així que, quan el rei va abdicar, el va succeir el seu nebot, Ashok Bista, tot i que només a títol no-oficial. Aquest últim, Ashok Bista, ha rebut una educació occidental, parla perfectament l'anglès, i està lluitant per ajudar a la modernització del seu Regne.


Però el Mustang sempre ha estat un Regne pobre, i el seu rei no n'és una excepció. Era, i continua sent, freqüent que el rei rebés els turistes i visitants que arribaven a la capital, i com a tota casa rural tibetana, era normal que les gallines voltessin per la casa, ja que s'hi estava més calentet que al corral. Així, no era d'estranyar que, en ser rebut pel Rei de Lo, en voler seure per a l'audiència amb Sa Majestat, haguessis d'apartar del seient una gallina que et mirava desafiant. Ara, però, les condicions han canviat, i tot i que l'anterior rei, Palbar Bista, encara és viu i continua rebent visitants a palau, les gallines han desaparegut, i la sala on fa les recepcions té un aspecte, allò que en diríem, més regi.


I la CIA? Què hi pinta al Mustang la CIA?

Quan l'any 1950, l'exèrcit xinès va envair el Tibet, l'exercit regular tibetà no va poder oposar cap tipus de resistència. Durant els anys posteriors es van crear petits grups de resistents, bàsicament formats per guerrers khampas, és a dir, de la regió tibetana de Kham.

Els Khampas són gent de complexió forta i podríem dir que lleugerament bel·licosos. Tradicionalment, els bandolers que assaltaven els viatgers en camins remots del Tibet eren bandes de Khampas que complementaven els ingressos familiars fent "feinetes extres fora de casa". I fossin bandolers o no, a Lhasa (la capital del Tibet) es deia que el pitjor que podies fer en una taverna era molestar un Khampa; els agradava beure molt Tchang (cervesa tibetana) i sempre portaven a la cintura el seu bé més preuat, el seu punyal; o sigui que més valia passar desapercebut.



Queda clar, doncs, que els Khampas mai han estat "Germanetes de la Caritat". Així doncs, amb l'ocupació i la brutalitat xinesa, molts Khampas es van acabar convertint en guerrillers i van començar a fer petits atacs contra l'exercit xinès, tot sempre amb un estil que podríem anomenar "amateur": armes pròpies del segle XIX i fatxenderia tavernària.

Però vet aquí que la CIA va crear un pla per mirar de desestabilitzar el règim comunista xinès. 1.500 guerrillers Khampas van ser traslladats a Camp Hale, Colorado on van ser entrenats militarment i armats amb armament modern. Posteriorment es va establir una base des de la qual operar en accions de guerrilla contra l'exercit xinès. Calia trobar un lloc fora del Tibet, a prop de la frontera, però que estigués a la cara nord de l'Himalaia (de manera que no calgués creuar ports de gran alçada cada vegada que es fes una missió). I quin podia ser aquest lloc? Evidentment, el Regne de Lo, el Mustang.




Es va establir una base (més o menys) secreta, que els Americans anaven abastint amb tot el necessari. Davant la situació d'inestabilitat que això va crear a la regió, el govern Nepalès va decidir tancar l'accés al Mustang per als estrangers. Tan sols un francès, en Michel Peissel (si, el mateix que havia remuntat el riu Kali Gandaki en hovercraft), va obtenir, ni ell sap com, permís per accedir al Mustang durant els anys 80, i va poder entrevistar-se amb els pocs guerrers Khampas que encara quedaven operant a la zona.

I és que durant els anys 70, amb la millora de les relacions entre la Xina i els Estats Units, la CIA va cancel·lar el programa militar amb els guerrillers Khampas, i els va oferir diners i terres a la Índia per tal que deixessin l'activitat. Tan sols uns quants van decidir continuar una lluita que es reduïa ja a petites escaramusses.

Per fi, l'any 91, amb la total desaparició dels últims guerrillers, que s'havien anat a refugiar a les comunitats de tibetans a l'exili de la Índia, el govern Nepalès va decidir reobrir l'accés al Mustang, però això si, cobrant una taxa diària per mirar d'evitar una massificació turística que podria malmetre l'ecosistema i les formes de vida tradicionals dels Lhobas.

dissabte, 1 de novembre del 2014

Em prestes una paraula?

Per tots és sabut que les llengües són força permeables i reben influències d'altres llengües amb qui tenen contacte. Però hi ha paraules, moltes d'elles d'abast mundial, que no ho sabem i tenen l'origen en idiomes remots, o bé en idiomes propers, però amb un origen peculiar.

Us deixo alguns dels meus préstecs lingüístics preferits:

Parka: Aquesta jaqueta pels dies freds té l'origen en l'idioma Nenets, una llengua del grup Uràlic que parlen unes 20.000 persones de l'Àrtic Siberià. Tradicionalment han estat sempre pastors de rens, acostumats a temperatures de -40º, i als que una bona parka els feia molta falta.



Anorak: A diferència de la parka, l'avantatge de l'anorak és que ha de ser impermeable. La paraula prové de l'Inuit de Groenlàndia on, a part de fred, calia navegar pel mar per caçar el dinar!

Bluetooth: Com sabeu, el bluetooth és la comunicació que s'estableix entre dos dispositius electrònics, que comparteixen dades constantment entre l'un i l'altre. L'origen de la paraula està en el rei Víking del segle X Harald Blåtand (Harald "Dent Blava" en suec), que va unir els regnes Víkings de Dinamarca, Noruega i el sud de Suècia. Es diu que, per mantenir unit el regne, es veia obligat a fer el trajecte entre Dinamarca i Suècia, navegant l'estret que els separa incansablement per mantenir units ambdós regnes.



Mocasí: Els mocasins, que els hipsters porten ara sense mitjons, talment com ha fet en Julio Iglesias els darrers 40 anys, no van ser un invent occidental. De fet és una sabata originària dels indis del Quebec. La paraula mocasí prové de les llengües algonquianes, que pertanyen al grup Àlgic.



Assassí: Aquesta paraula prové de l'àrab. Inicialment va voler ser un insult de menyspreu, i es va acabar convertint en una paraula temible. Al segle VIII, Hassan-i Sabbah fa fundar a la fortalesa síria d'Alamut un grup armat temible, que tenia per missió acabar amb la dinastia Seljúcida a Pèrsia. Males llengües deien que, per tal de poder dur a terme les seves missions, sovint suïcides, aquests guerrers es drogaven amb haixix, i se'ls va començar a anomenar els "Hashshashin", és a dir "els que prenen haixix". I d'aquí fins als nostres dies s'ha conegut com a assassí aquell que vol matar algú, sigui de la dinastia Seljúcida o el marit ric d'una "Vídua Negra".



Alarma: Provinent del crit en italià "all'arme!" ( A les armes!)

Sandwich: John Montagu va ser un noble anglès que va ocupar el càrrec de Primer Lord de l'Almirallat, és a dir, l'autoritat suprema sobre tots els vaixells de Sa Graciosa Majestat. Es diu que, a les festes que organitzava a casa seva, li agradava que se servís una espècie de canapès fets amb dues llesques de pa, i diferents ingredients entremig. John Montagu ostentava el títol nobiliari de la família: Earl of Sandwich!



Barbacoa: Quan els espanyols van arribar a Amèrica, es van trobar que els Indis Taíno del Carib rostien carn a sobre d'un enreixat fet de branques. En llengua Taíno, que és del grup de les llengües Arawak, d'aquella manera de coure la carn en deien "barabicu".

Escac i mat: Prové del persa "Shah Mat", que significa "el rei és mort". Mai més ben dit!

Robot: Aquest préstec prové del Txec. L'escriptor Karel Capek va crear la nova paraula a proposta del seu germà Josef, a partir del mot txec (i també present en altres idiomes eslaus) "roboti" que significa "serf" o "treball molt dur".

Slogan: Prové del Gaèlic "sluagh", que vol dir "batalla" i "ghairm" que vol dir "crit". Era una espècie de contrasenya pròpia de cada tribu i que, en batalla permetia reconèixer i mobilitzar els d'un mateix bàndol.



Tobogan: És una paraula d'origen Micmac, una llengua del grup Àlgic, com l'Algonquià que encara parlen uns 8.000 Índis Americans a la zona de Nova Escòcia, al Canadà, i Maine, als Estats Units. Per als Micmacs, "tobogan" significa "lliscar sobre la neu".

I ara, un mite fals:

Cangur: Corre el mite que, quan el biòleg Joseph Banks i el capità James Cook van desembarcar a Austràlia, en veure un cangur, van preguntar a un nadiu com es deia aquell animal, l'home va contestar "Kan-ga-roo" i que això significava "No t'entenc". Doncs bé, com la majoria de mites, és totalment fals. Cangur té l'origen en la paraula "gangurru"en idioma Guugu Ymithirr, una llengua australiana del grup Pama-Nyungan que significa, evidentment.... "cangur"!