divendres, 4 de desembre de 2015

El Gran Nord (1): La ciutat que es mou

Fa uns anys, l'empresa on treballava va patir els estralls de la crisi econòmica. Van ser tres anys de patiment i nits sense dormir fins que, al final, l'empresa va haver de tancar. Durant aquell període hi va haver dies dolents, i dies encara pitjors. I en aquests dies desastrosos, em relaxava pensant que fugia de tots els problemes refugiant-me en la soledat dels boscos àrtics del nord de Suècia. Quan agafava el cotxe, tenia ganes de no aturar-me i conduir nord enllà, fins a una ciutat, remota, gèlida i amb un nom evocador.

Aquells dies tan durs, quan la meva dona em veia capcot i preocupat em preguntava: "has tingut un Kiruna day?".


Boscos i neu. Neu i Boscos. I de tant en quant, algun llac. De fet, si no fos perquè li cal evitar els llacs, la carretera E45 que porta fins a Kiruna, podria ser completament recta durant desenes de kilòmetres. Tot el recorregut és ben pla; tan sols alguna petita ondulació del terreny trenca, puntualment,  la monotonia de la ruta. Tot i que estem a més de 100km al nord del Cercle Polar Àrtic, no deixem d'estar a Suècia i, per tant, la carretera està en perfectes condicions. No us enganyaré, viatjar en cotxe fins a Kiruna no té res d'aventura, fins i tot a l'hivern.


Però ben diferent deuria ser quan la ciutat es va fundar. Des de temps remots, els Sami (coneguts també amb el malnom de Lapons) ja coneixien l'existència de jaciments de ferro a la zona. Però la inaccessibilitat del lloc va fer que l'activitat minera no comencés fins a la segona meitat del s.XIX. A l'època només hi havia centenars de kilòmetres de bosc, sense camins ni res que s'hi assemblés.

Tot i aquesta situació tan remota pels estàndards del s.XIX, com us deia, l'activitat minera s'havia iniciat. Les quantitats de ferro que s'extreien eren tan ingents, que aviat, el sistema tradicional per transportar el ferro cap a la civilització va quedar obsolet. Fins aleshores, l'activitat minera es desenvolupava a l'estiu, i a l'hivern es carregava el ferro en trineus que, estirats per rens, transportaven el ferro cap al sud. Entre 1899 i 1902 es va aconseguir acabar la línia fèrria que unia, Luleå (al golf de Bòtnia), Kiruna, i Narvik (a l'Oceà Atlàntic, ja en territori noruec). Amb l'arribada del tren, es va procedir a endreçar les barraques que feien de cases per als miners de la mina Kiirunavaara, i es va decidir fundar un poble. Pel nom van optar per retallar el nom finès de la muntanya on hi havia la mina, Kiirunavaara i ho van deixar en Kiruna: els suecs eren capaços de pronunciar-ho, i per a Sami i finlandesos (amb llengües amb un parentesc llunyà) podia tenir un sentit ja que en Sami, "Giron" significa "perdiu blanca".


Aquells primers anys dels s.XX, la població va créixer ràpidament i la producció minera es va disparar. El 1907, la ciutat ja disposava de tres línies de tramvia (el tramvia situat més al nord de tot el món), però les condicions de vida continuaven sent molt dures per als habitants de Kiruna. Fins a l'any 1926, la ciutat estava aïllada per terra. Sí, hi havia el tren. Però amb tren només podíes arribar fina a Luleå i d'allí agafar un vaixell cap al sud. I a l'hivern, oblideu-vos-en perquè el Bàltic estava glaçat. L'altra opció era el tren fins a Narvik, a Noruega, però aleshores, la volta que calia fer amb vaixell era impressionant. Així, el 1926 es va acabar la carretera que connectava Kiruna amb la resta de Suècia.

Malmbanan, la línia fèrria del ferro

El moment més complicat de la ciutat, però, va ser durant la segona guerra mundial. Suècia era un país neutral, però l'Alemanya nazi depenia del ferro de les mines de Kiruna. El govern suec va fer el què va poder per no provocar ni a nazis ni a aliats i mirar de quedar-se al marge del conflicte. Tot i així, l'exèrcit va col·locar, explosius i un destacament a cadascun dels ponts que connectaven amb la Noruega ocupada pels nazis. Si els nazis haguessin intentat envair Suècia, tots els ponts haurien volat pels aires. Hagués servit d'alguna cosa? Sincerament ho dubto però bé havien d'intentar-ho.

Les històries dels llocs relacionats amb la mineria acostumen a estar escrites sempre en passat; mines abandonades i pobles fantasma recorden, en la majoria de casos, que altres temps van ser millors. Però Kiruna és una excepció; i quina excepció!

Un preciós "dia" a Kiruna a les 2h de la tarda


A mig matí d'un agradable dia d'hivern a Kiruna

L'explotació va a tot drap. Els jaciments són d'una rendibilitat excepcional i cada cop que s'esgota una de les mines, se'n troba una altra a prop. De fet, la producció està assegurada per molts anys i, si es volgués, encara es podria augmentar la producció anual molt més, però l'empresa fa temps que va decidir anar avançant gradualment.



La ciutat és una potència econòmica. La regió de Norrbotten és la segona més rica de Suècia, tot just per darrere d'Estocolm, i tot és degut, en gran part, a les mines de ferro. A Kiruna només hi viuen 18.000 habitants repartits en una gran extensió.  I tot i la seva reduïda població, la ciutat disposa de molts i bons serveis. És doncs, un lloc ideal on aïllar-se del món però d'una manera controlada: "Visc en un lloc remot però si se m'acaba el Nyponsoppa, el deliciós suc de rosa mosqueta, baixo un moment al súper per comprar-ne més!". Ai, però! Només hi ha un problema (si no hi hagués problema, no hi hauria post!), i és aquest:



Doncs si; la mateixa mina que va donar vida a la ciutat de Kiruna, ara amenaça de destruir-la. El creixement de la mina pel subsòl està arribant a sota mateix de la ciutat i, lògicament, els edificis corren el risc d'enfonsar-se per les esquerdes i moviments generats a les galeries d'extracció del ferro.

Tot el centre històric ("històric" de fa només 100 anys, però històric, al cap i a la fi), l'ajuntament, la famosa església de fusta de Kiruna, i gran quantitat d'edificis quedaran engolits per la mina. Però ja sabeu que els suecs són gent previsora (de vegades massa i tot, vegeu el post de Visingsö) i, com que la rendibilitat de la mina bé s'ho val, han decidit... moure la ciutat!

L'església de Kiruna

L'Ajuntament amb la famosa torre del rellotge

 Ja ho tenen tot planificat i, pel 2040, totes les parts afectades de la ciutat (més del 50%) s'hauran desplaçat a la nova localització, a 3 km. de l'actual. La nova Kiruna ha estat dissenyada per dos despatxos d'arquitectura que van guanyar el concurs que va convocar l'ajuntament de la ciutat: els suecs White Arkitekter AB i els noruecs Ghilardi + Hellsten Arkitekter. Els projectes es corresponen amb el que seria esperable de l'urbanisme i el disseny nòrdics: un centre de ciutat dens, amb preponderància de carrers només per a vianants, preeminència del transport públic i tot orientat a la sostenibilitat. Només els edificis singulars de la ciutat i entre ells, lògicament l'església de fusta, es desmuntaran i es traslladaran peça a peça a la nova localització.


La resta, però, serà tot nou. I aquest punt va ser el més polèmic a l'inici del procés: Imagineu-vos que sou els orgullosos propietaris d'una casa amb jardí a Kiruna i, de sobte, el 2004, us diuen que d'aquí a uns anys serà enderrocada. Els preus de l'habitatge, que degut a la potent economia de Kiruna i la seva mina, sempre anaven cap amunt, queden estancats de cop. L'empresa minera us compra la casa a preu de mercat abans de desallotjar-vos però.... des del moment que se sap que la teva casa està afectada, el seu valor és molt més baix! Així doncs, LKAB, els propietaris de la mina, van decidir incrementar els preus de compra en un 25% per permetre que la gent no perdés (tant) poder adquisitiu i es poguessin comprar un nou habitatge a la nova Kiruna.

La futura Kiruna
Per acabar-ho d'arrodonir, als gestors del trasllat els ha sortit la "vena IKEA", és a dir, el "Construeixi-ho vostè mateix!". Així, en el disseny de la nova ciutat, s'hi ha previst un edifici, el "Kiruna Portal" que serà una espècia de botiga comunal on els habitants hi trobaran materials de les cases enderrocades i que podran re-utilitzar en la construcció dels nous habitatges!

Kiruna Portal

Tota l'operació costarà uns 3.740M de corones sueques, uns 400M€, assumits tots per l'empresa LKAB. Imagineu-vos doncs el gran negoci que suposa aquesta mina de ferro. Però que no us estranyi; la mina Kiirunavaara, i la mina annexa Luossavaara produeixen el 90% del ferro d'Europa. Amb el producte que treu LKAB de Kiruna es podrien construir 6 torres Eiffel... cada dia!


diumenge, 13 de setembre de 2015

Un gran explorador i un vil Primer Ministre

Quants homes i dones haurien pogut fer grans gestes o haver fet avançar el conjunt de la humanitat i algú els ho va impedir?

L'any 1754 naixia a Itàlia Alessandro Malaspina. Era fill de marquesos vinguts a menys i, a més, nebot del Virrei de Sicília,  cosa que li va permetre tenir la millor educació. Quan amb 19 anys, va passar un any a l'illa de Malta, va entrar en contacte amb l'art de la navegació i alguna cosa es va encendre en el seu interior: l'any següent ingressava a la Marina Reial Espanyola.

Alejandro Malaspina

A partir d'aquí, l'ascensió va ser meteòrica: al cap de 6 anys ja era tinent de navili i havia navegat fins a les Filipines, entre altres destins. Però, per al jove Malaspina, potser més important que els viatges fou el fet que el destinessin a Cadis, en un moment en que la ciutat andalusa era un dels pocs focus de il·lustració i lliurepensament en aquella Espanya arcaica i supersticiosa.

El caràcter del jove oficial de marina, il·lustrat, científic i lliberal, ja li va provocar el primer ensurt l'any 1782. Aquell any, un "Maestro de Víveres" del vaixell on estava destinat, el va denunciar a la Santa Inquisició per heretge. Les proves, si és que l'heretgia ja no és de per si una acusació prou casposa, eren (atenció!): parlava i llegia en francès, es mostrava poc respectuós durant l'oració del rosari i, finalment, que discutia acaloradament amb el capellà de la nau sobre la transmigració de les ànimes.

Tot i que aquella denúncia no va prosperar, denota perfectament perquè Espanya es convertia en un país miserable i endarrerit. Aquells mateixos anys, Anglaterra enviava en James Cook a descobrir món, i els francesos feien el mateix amb en Louis Antoine de Bougainville. El britànic i el francès van liderar un grup d'exploradors que van fer que la geografia, la biologia, la geologia i, indirectament totes les ciències, fessin un salt endavant espectacular.


Louis Antoine de Bougainville
Però un gran home (o dona) no s'arronsa fàcilment. Després d'aquesta primera topada amb la Santa Inquisició i la justícia espanyola, en Malaspina, convertit ara en Capità de Fragata, assumeix el comandament del vaixell Asunción, amb el que viatja a les Filipines per tornar-ne quasi dos anys més tard. Aprofitant l'ambient liberal i obert a la ciència regnant al Cadis de l'època, en Malaspina estudia Astronomia Nàutica i altres matèries que el posen a l'alçada de l'elit dels oficials de l'Armada espanyola. Poc després, un viatget curtet... res, una volta al món que dura 2 anys més, i ja el tenim preparat per a la gran expedició. De fet, durant aquesta circumnavegació de la terra ja havia estat donant forma mentalment a com hauria de ser aquesta gran expedició.
En Malaspina, astutament, quan presenta la seva proposta d'expedició al govern espanyol, no s'està de mencionar els grans exploradors europeus que fan que la Gran Bretanya o França estiguin passant la mà per la cara a la Corona espanyola, especialment en La Pérouse i en James Cook (que encara en vida, ja apuntava a ser el més gran de la història, vaja, el "Messi" de l'exploració). El govern espanyol va aprovar entusiasmat la proposta de Malaspina i van finançar-la amb el pressupost més alt de la història espanyola per a una expedició que, bàsicament, només seria científica. Dic exclusivament científica perquè estem al 1788. Austràlia ja ha estat descoberta i els oceans ja han estat navegats en gran part. Ningú preveu fer cap gran descobriment de terres incògnites. Ara, el què donava prestigi eren les descobertes científiques. Quins temps aquells!!

El gran James Cook

30 de juliol de 1789: Les fragates Atrevida i Descubierta surten de Cadis sota el comandament del capità José de Bustamante la primera, i Alejandro Malaspina la segona i que, a més, comanda el conjunt de l'expedició. A part dels dos capitans, que alhora són amics íntims, l'expedició reuneix la flor i nata de la ciència espanyola, i també els millors oficals de l'Armada. Vaja, per un cop, el govern espanyol és capaç de finançar i coordinar correctament un projecte científic sense espatllar-lo per interès, enveja o venjança. Però no menystinguem la incompetència científica d'aquest país...


Les fragates Atrevida i Descubierta

La singladura comença a Montevideo, a l'actual Uruguay, on comencen a cartografiar la zona. Seguiran cap a les Malvines i creuaran el pas de Drake, que separa Sud-Amèrica de l'Antàrtida per poder remuntar el continent pel Pacífic fins arribar a Valparaíso, a Xile. Aquest primer tram de l'expedició ja els posa davant d'icebrgs, tempestes i mars gèlids. Però les dues fragates han estat ben dissenyades per el propi Malaspina, que no ha volgut deixar res a l'atzar (o a la ineptitud) i ha copiat el disseny dels vaixells emprats per en James Cook a la seva primera expedició. Per copiar, fins i tot els hi ha copiat els noms: Resolute (Atrevida) i Discovery (Descoberta).




D'aquí remunten cap al nord fins a arribar al Callao, al Perú i,al mes de desembre de 1790 arriben al Panamà on s'hi aturen per fer un estudi dels nivells del mar Pacífic i Atlàntic i la massa de terra que els separa, ja que en Malaspina és conscient que el Panamà seria un lloc ideal per a fer-hi un canal.

A Mèxic recullen les instruccions secretes enviades des d'Espanya: cal continuar l'expedició cap al nord, cap al Canada i Alaska per parar els peus als rusos! Tingueu present que els anglesos o els recentment independitzats Estats Units d'Amèrica, encara no han posat un peu a la costa oest dels actuals USA. No hi ha ni rastre de Califòrnia, Seattle, Vancouver, ni res que s'hi assembli.


Doncs au, a passar fred. La idea era trobar una possible massa d'aigua que comuniqués el Pacífic i l'Atlàntic pel nord d'Amèrica; el mític pas del Nord-oest que, la seva cerca, tantes vides es va cobrar.
Els següents mesos van investigar i cartografiar tota la costa pacífica del Canadà i Alaska. Durant aquest tram del viatge s'arriben fins a l'arxipèlag de Nutka, a l'actual Vancouver per donar un cop de mà als habitants del Fort que hi havia en una de les illes...



Dos anys abans, el 1790 van arribar a l'arxipèlag de Nutka les fragates Concepción, San Carlos i Princesa Real sota el comandament de Francisco de Eliza. En una de les illes hi van establir una fortificació: Fuerte San Miguel, i al càrrec de la fortificació hi van deixar el tortosí Pere d'Alberní al càrrec de 82 Miquelets, la unitat armada catalana.


Així doncs, l'Alejandro Malaspina, després de recórrer tot el Pacífic americà s'acaba trobant amb una vuitantena de tios vestits amb barretina i així ho van plasmar els dibuixants de l'expedició. Val a dir que, després de dos anys aïllats al Canadà, l'estat dels Miquelets del capità Pere d'Alberní era bastant deplorable. Tot i que, segons en Malaspina, mantenien un ordre i disciplina adequats, l'estat físic i sanitari dels soldats deixava molt que desitjar. Al Fort San Miguel s'hi van deixar 14 homes per mantenir la possessió sota sobirania espanyola, i la resta van ser repatriats cap a Mèxic amb les naus d'en Malaspina.

Les següents etapes van ser ben variades: van creuar fins a les Filipines, illes del Pacífic, per acabar al port xino-portuguès de Macao i d'allí, cap al sud: Nova Zelanda i les Illes Tonga.


El viatge ja tocava a la seva fi i l'Expedició Malaspina va tornar a creuar el Pacífic per dirigir-se altre vegada al port peruà del Callao, i continuar cap a Europa. Finalment, el 21 de setembre de 1793 les dues naus arribaven al port de Cadis, 4 anys i 2 mesos després d'haver-ne sortit.

L'expedició havia estat un èxit. Tot i que havia costat 2 milions de Rals, havia estat un model d'organització i eficàcia. El resultat:
  • 70 cartes nàutiques realitzades.
  • 140 mapes dibuixats.
  • Treballs sobre magnetisme terrestre i gravetat.
  • Estudis sobre els recursos i mètodes d'extracció de les principals mines de Mèxic i el Perú.
  • Herbari compost per 14.000 (si, no m'he equivocat, catorze mil) plantes.
  • Estudis detallats de 500 plantes i minerals.
  • Mostres nombroses de fauna.
  • Més d'un miler de dibuixos, croquis i esbossos d'animals, plantes indígenes i paisatges.
  • Estudis d'observacions astronòmiques.
Tota aquesta documentació va requerir molts mesos de treball per part d'en Malaspina per, un cop a Espanya, convertir-ho en un informe per al govern. El milió de fulls de documents es van condensar en un informe compost per 7 volums en que, apart de la part científica, també tractava l'altra part de l'expedició: un informe sobre la situació de les colònies espanyoles i la seva administració.


La quantitat i la qualitat de la feina hagués estat digna del mateix Capità Cook. Però què en va fer el govern espanyol? El primer ministre espanyol, i vertader home fort del país ja que el rei, en Carles IV era un pobre curt de gambals, era en Godoy, un carca reaccionari que lluitava amb totes les seves forces contra els vents de llibertat i ciència que venien d'Europa. I vet aquí que en Godoy va tenir por! La popularitat d'Alejandro Malaspina era molt gran. Alguns sectors liberals ja el proposaven com a ministre del govern. I en Malaspina era tot el contrari que en Godoy: un home modern, lliberal, lliurepensador i poc amic de frares i capellans. A més, l'informe sobre les colònies espanyoles destapava tota la corrupció, ineficàcia i desgovern que s'estava duent a terme per part del govern; i en Godoy hi quedava retratat.

Es va orquestrar un complot per fer veure que en Malaspina volia atemptar contra en Godoy. Judici sumaríssim i condemna de 10 anys a presó. D'aquesta condemna només en va complir la meitat ja que, gràcies a les pressions d'amics i admiradors de les seves gestes (entre ells, fins i tot en Napoleó), va ser alliberat a canvi de l'exili. En Malaspina va tornar a la seva Itàlia natal on va morir de càncer 8 anys després, el 9 d'abril de 1810.

La presó de La Corunya on en Malaspina va estar empresonat
I la seva obra científica? Què se'n va fer d'aquell informe exhaustiu en 7 volums? Aquells documents van ser confiscats i no es van publicar mai. La memòria del pobre Malaspina va ser condemnada a l'ostracisme, i va desaparèixer qualsevol referència al gran explorador. Fins i tot, 150 anys després, el franquisme va continuar menyspreant aquell navegant que hagués pogut compartir glòries amb els més grans de la història de l'exploració. 

No va ser fins als anys 90 que es va començar a recordar i valorar al gran Alejandro Malaspina. L'any 2010, per commemorar els 200 anys de la seva mort, un gran projecte anomenat Expedición Malaspina (2010-2011), va mobilitzar recursos i científics espanyols per, honrant la memòria del navegant, tornar a llençar una gran expedició científica pels oceans de la Terra.

La moderna Expedició Malaspina
Tot i això, en Malaspina continua sent un gran oblidat a Espanya, on es prefereix honrar futbolistes, personatges del cor o mares de déu abans que científics o exploradors (que no "conquistadores"): tan sols la ciutat de Múrcia i, lògicament, San Fernando (Cadis) tenen un carrer "Alejandro Malaspina". Al Canadà, per exemple, hi ha 3 universitats que porten el nom de Malaspina, i innombrables carrers, avingudes o carreteres.

Malaspina University College a Vancouver Island

dimarts, 21 de juliol de 2015

L'altra final

Bhutan i l'illa de Montserrat; què poden tenir en comú aquests dos llocs?

El Bhutan és un petit país independent (dels pocs de l'Àsia que no ha estat mai una colònia) al mig de l'Himalaia, entre l'Índia i el Tibet. És un país molt curiós; només té 700.000 habitants que habiten les diverses valls que hi ha en el costat sud de l'Himalaia Oriental.



A diferència del Tibet, o del Mustang (veure post), com que està al costat sud de la serralada, els Monsons no tenen cap impediment per deixar anar litres i litres de pluja cada any sobre el Bhutan. Això fa que el paisatge bhutanès recordi al dels Alps i s'utilitzi aquella fórmula tan poc original: doncs si, es diu que "Bhutan és la Suïssa de l'Himalaia". Espero que no em tingueu en compte el tòpic.




Per a mi, la principal curiositat del Bhutan és l'estrany sistema de govern i el què aquest ha implicat en la seva història recent:

Fins a principis del s.XX, els bhutanesos eren un país "fatxenda" en el que, a part de permanents guerres civils, de tant en quant, es permetien la xuleria d'atacar l'exèrcit colonial britànic a l'Índia. Cada cop que ho feien en sortien escaldats, derrotats i obligats a pagar un tribut als britànics fins que... deixaven de pagar, tornaven a agafar les espases, i tornaven a sortir derrotats.



A principis del s.XX, un "Ponlop", un dels senyors feudals del país, va aconseguir derrotar els seus rivals, es va fer amic dels britànics i es va proclamar rei del país. Així, Ugyen Wangchuk va ser proclamat Druk Gyalpo, que en Bhutanès significa "Rei Dragó". Ja veureu que el drac ("Druk") és un motiu omnipresent al país, ja que es diu que a les muntanyes més altes del país hi vivia el Drac del tro, i per això anomenen al seu país "druk Yul", la "Terra del Drac del tro".
 

La família Wangchuk va continuar regnant fins que als anys 70, el rei Jigme Singye Wangchuk va començar una modernització del país basada en el FIB (felicitat interior bruta) enlloc del PIB (Producte interior brut). El concepte de FIB es basa en potenciar la felicitat de la població més que la producció de riquesa. Un concepte molt en la línia del hippisme dels 70. Alhora, es van promulgar lleis per limitar la influència de la cultura occidental en les tradicions i la forma de vida bhutanesa.


Realment, la influència de les directrius que va marcar el rei Jigme Singye Wangchuk han marcat el caràcter del país: la qualitat de vida és força correcta per tractar-se d'un país del 3er món, i no s'adiu en absolut amb la lamentable posició que ocupa el país en els rànquings de PIB. També és curiós com s'ha vetllat per al manteniment dels costums i cultura bhutanesos. Per exemple, els funcionaris estan obligats a vestir sempre amb la vestimenta tradicional bhutanesa!

El tema dels mitjons fins al genoll en els homes està importat de la vestimenta colonial anglesa


L'actual rei Jigme Khesar Namgyel Wangchuk i el seu pare el rei Jigme Singye Wangchuk

Ara deixem l'Himalaia i ens situem a l'Illa de Montserrat: aquesta illa està situada al costat més oriental del Carib. És una colònia anglesa de la mida de Formentera i amb només 5.000 habitants. Es tracta d'una illa paradisíaca, verda i frondosa però amb un gran inconvenient:




El 1995, després de segles d'inactivitat, el volcà Soufrière Hills va entrar en erupció. L'activitat del volcà, tot i que ha disminuït en els darrers anys, no s'ha aturat i ha provocat que la meitat sud de l'illa hagi quedat abandonada. La capital, l'aeroport, el port i molts altres punts neuràlgics de l'illa s'han hagut de traslladar a la part nord. Evidentment, l'economia de Montserrat, molt vinculada al turisme, s'ha vist molt perjudicada. Alhora, molts habitants de l'illa (es deuen dir "Montserratins"?) han emigrat a la metròpoli, és a dir, a Gran Bretanya.



L'activitat econòmica més coneguda de l'illa de Montserrat segur que, als de la meva "quinta", us sonarà. Durant els anys 80, un dels productors musicals més coneguts d'Anglaterra, en George Martin (conegut com el "cinquè Beatle"), va muntar uns estudis de gravació, els AIR Studios, a l'illa de Montserrat. Grups de l'època com els Dire Straits, The Police, Rolling Stones o Pink Floyd van gravar els seus discos a l'illa de Montserrat. Si encara guardeu els àlbums de viníl, mireu els discos d'artistes britànics dels 80. Segur que en molts d'ells trobareu la frase: "Recorded at AIR Studios, Montserrat".

Els Dire Straits a Montserrat l'any 1985, mentre gravaven l'àlbum Brothers in Arms

Així doncs, que va unir a un petit regne budista de l'Himalaia i una illa del Carib?

Doncs va ser el futbol. Més concretament un partit excepcional. Una final a tot o res. El Bhutan i l'illa de Montserrat es van enfrontar en un partit històric per dirimir quina seria...

La pitjor selecció del món!

L'any 2002 se celebrava el Mundial de futbol de Corea i Japó. En aquella edició del Mundial, la selecció holandesa no va aconseguir classificar-s'hi i, frustrat, en Matthijs de Jongh, un productor de documentals holandès, va decidir organitzar un partit entre les dues seleccions classificades en les darreres posicions del rànquing FIFA. En aquells moments, el Bhutan ocupava la posició nº202 i l'última era Montserrat, en el lloc nº203. En De Jongh es va posar en contacte amb les dues federacions nacionals i, conjuntament amb una productora de cinema japonesa, van organitzar el partit.



Ambdós països van acollir el match amb fervor desenfrenat. Degut als problemes amb el volcà Soufrière, es va decidir que el partit se celebraria a l'Estadi Changlimithang de Thimpu, la capital Bhutanesa. Ambdós combinats nacionals van estar preparant el partit durant mesos. Fins aleshores, cap dels dos equips no havia guanyat mai en partit oficial. De fet, Montserrat no havia guanyat mai ni tan sols en partit no-oficial. En el cas del Bhutan, havien estat capaços de guanyar, en partit amistós, a la potentíssima (no reconeguda oficialment) selecció del Tibet. Vaja, que tots dos equips tenien un currículum esperpèntic.

La selecció bhutanesa

La selecció de Montserrat

No es pot dir que jo sigui un gran aficionat al futbol, però he de reconèixer que el futbol, ben gestionat, pot tenir una capacitat de cohesionar, il·lusionar i generar vincles molt gran. I així va ser en aquest partit, anomenat "L'altra final" i que es va celebrar unes hores abans que, al Mundial del 2002, Alemanya i el Brasil s'enfrontessin per guanyar la Copa del Món.



El partit va acabar amb victòria clara per als bhutanesos per 4-0. És cert que, a causa d'una intoxicació alimentària, l'equip de Montserrat va tenir 7 baixes. Tot i així, el Bhutan va dominar el partit de principi a fi, i aquest enfrontament va servir per què el davanter bhutanès Wangay Dorji s'erigís com el millor jugador del Bhutan. Aquella nit va anotar 3 gols que, units als 2 gols que marcaria l'any següent contra la Selecció de Guam, l'han convertit en el màxim anotador de la història de la selecció bhutanesa amb un total de 5 gols! I és que això és una proesa si tenim en compte que l'històric de gols de la selecció del Bhutan és de 31 gols a favor i 220 gols en contra (5 victòries, 4 empats i 51 derrotes en tota la seva història).




El partit va acabar amb l'entrega d'una original copa que es dividia en dues parts iguals, una per cada equip. Tot i la derrota, els Montserratins van lluitar fins al final i, en acabar el partit es mostraven molt contents pel joc que havien fet, i per l'experiència i l'acolliment que havien tingut per part dels bhutanesos.


En Wangay Dorji (10) el golejador bhutanès i en Charles Thompson (2), el capità de Montserrat

Des que es va disputar aquell partit, ambdues seleccions han millorat molt. Aquest any, la selecció de Montserrat ocupa la posició 178 (de 209 membres) al rànquing Fifa. En el cas del Bhutan, ocupen el lloc 166 del rànquing.

Si voleu veure el documental "The Other Final", el trobareu fàcilment a Youtube. Està en anglès i l'han dividit en 9 capítols per a més comoditat.

La passió pel futbol va acabar unint i agermanant dos països situats a més de 14.000km l'un de l'altre. Aparentment no tenien res en comú, però una pilota pot fer miracles!




dimecres, 24 de juny de 2015

Afirmatiu!

"Si" o "No" podrien semblar unes paraules molt bàsiques provinents de temps remots, dels orígens del llenguatge. Estem acostumats a utilitzar el si/no quasi com a base del nostre llenguatge i, fins i tot, es podria arribar a creure que, per a certes persones, aquestes són les dues úniques paraules que saben dir!

A més, totes les llengües del nostre entorn tenen una paraula per al si o el no

En aquest vídeo podeu sentir uns quants "Si" i "No" en diversos idiomes tot i que hi ha alguns errors!


Però, curiosament, la paraula "Si" no prové dels orígens del llenguatge, ni de cap idioma primigeni, ni res de tot això. És una paraula força moderna. El llatí no tenia paraula afirmativa, és a dir, no tenia un "si" (ni un "No") tal i com el coneixem nosaltres, sinó que utilitzava el sistema anomenat "Resposta Eco", és a dir, et contesto la teva pregunta utilitzant el verb en forma afirmativa ("Que vindràs avui?" / "Vindré") o la forma negativa ("Que vindràs avui?" / "No vindré"). Això mateix passa en les llengües xineses, el japonès (encara que al vídeo et diguin un si i un no, la traducció no és correcta), o en el gaèlic irlandès.

Per tant, si el llatí no tenia paraula per al "si" d'on ha aparegut?

Doncs resulta que "si" prové del llatí "sic est" (així és). En francès passa una mica el mateix; el "oui" prové de l'antic "oïl" que alhora vé del llatí "hoc ille" (és això). I en les llengües que no són romàniques, tres quarts del mateix. En anglès, el "Yes" prové de la barreja de les antigues "Yea" (segur) i "so" (doncs); és a dir: que "yes" vol dir "Segur doncs".

Però per a mi, la millor manera de dir "si" (d'acord, d'acord, ja sé que no sóc imparcial) és la que utilitzen a Umeå, una ciutat al nord de Suècia i als seus voltants. El dialecte d'Umeå s'englobaria dins el Norrländska mål, o dialecte de Norrland. Pugeu el volum i escolteu com diuen "si". Deu ser pel fred que hi fa?


De vegades, les diferències per dir "si" fins i tot et poden portar a la presó! El desembre de 1993, en un jutjat d'Escòcia, es va requerir a un testimoni que testifiqués. El jutge va començar amb la pregunta de rigor:

-"És vostè el Senyor "X" (no sé com es deia el pobre home).

I el testimoni contesta convençut:

-"Aye"

"Aye" és la forma per dir "si" en Scots, que és una llengua germana de l'anglès (no és un dialecte) però que no té res a veure amb el gaèlic escocès. També es fa servir "aye" en molts dialectes del nord d'Anglaterra com el Geordie (si, el que parlaven els carallots del "Geordie Shore" de la MTV)

Resulta que la llei britànica especifica clarament que la resposta a aquesta pregunta, i a qualsevol altra durant els judicis ha de ser clarament "Yes" o "No". El jutge, però, s'atansa al testimoni i li diu a l'home:

-"Tingui present que per llei està obligat a respondre "yes" o "no", ho ha entès?"

I l'home, convençut d'haver entès el què el jutge li acaba de dir, respon:

-"Aye!"

Al pobre testimoni el van tancar 90 minuts a la garjola per desacatament al jutge. Quan el van deixar anar, va respondre sincerament:

-Jo realment pensava que estava contestant al Sr. Jutge de manera sincera!



I és que "si" o "no" són probablement les paraules que tenim més interioritzades en el nostre subconscient. Tot i així tingueu present (i no és cap broma) que l'expressió més estesa en els més de 7.000 idiomes del món és la següent:

video

Realment és així. Aquesta expressió que podria significar "Què dius?" o "No t'he entès", està present en la quasi totalitat dels idiomes i cultures del planeta.

dissabte, 20 de juny de 2015

El camí més difícil

A finals dels 70 va obrir a Barcelona una llibreria especialitzada en viatges: la llibreria Altaïr. La vaig descobrir més tard, quan van inaugurar el local del carrer Balmes. Centenars de llibres de viatges, mapes, atles, tots ordenats per regions del món; hi havia una estanteria amb l'etiqueta "Tibet/Himàlaia", o una altra que hi deia "Regions Polars", i totes plenes de llibres! Gràcies a Altaïr vaig descobrir el Mustang, el Bhutan o el Ladakh. I va ser en aquesta llibreria on vaig trobar un llibre titulat "Dos hiverns al Zanskar" d'un tal Olivier Föllmi. Neu i solitud; la portada ja prometia:


Deixeu-me que us situï el Zanskar abans que res; a l'extrem nord-oest de l'Índia hi ha la regió de Jammu-Caixmir. Una regió propera a l'Himàlaia amb quasi 13 milions d'habitants dels quals un 80% són musulmans. La possessió d'aquest territori de majoria musulmana ha provocat ja 3 guerres entre l'Índia i el Pakistan en els darrers 65 anys. Fins fa ben poc els atacs terroristes d'uns i altres, musulmans i hindús, eren un constant.


Hi ha, però, una part de Jammu-Caixmir que viu (en part) aliena a aquesta violència: el Ladakh. Aquesta vall pertany a Jammu-Caixmir per pura casualitat; es troba en ple Himàlaia, la població és d'origen tibetà, parlen un dialecte del tibetà i no són ni musulmans ni hindús; són budistes lamaistes (és a dir, budistes tibetans). Durant molts anys, per culpa de l'estat permanent de guerra a Jammu-Caixmir, el Ladakh va estar tancat als estrangers. Però a mitjans anys 70, l'accés va quedar obert i el Ladakh, el "Petit Tibet", es va convertir en un destí turístic molt interessant i força accessible. A diferència de la resta de Jammu-Caixmir, la població al Ladakh és molt escassa i el clima i les condicions de vida són molt dures: tipus tibetà, vaja.

Leh, la capital del Ladakh, conegut també com el "Petit Tibet"
Però sempre es pot estar "pitjor"! A l'oest de la vall del Ladakh s'hi estén la serralada del Zanskar, atravessada pel riu del mateix nom: el riu Zanskar. I la vall que forma el riu Zanskar i els seus afluents, el Tsarap i el Doda, conformen el territori del regne del Zanskar. De fet, no és un regne sinó dos! Lògicament, els reis no mantenen cap tipus de poder i el seu títol és purament nominal. Ambdos reis són de la mateixa, diguem-ne, dinastia: per un costat tenim el rei de Zangla, que té la seu a la població del mateix nom, i de l'altre costat tenim el rei que viu a Padum. Aquest últim és el que ostenta el titol de Rei del Zanskar, i el seu col·lega de Zangla n'és vassall.


Padum és, doncs, la capital del regne i, alhora, la població més important: 1.000 habitants. Realment, el pastís que es repartien els dos reis no es pot dir que fos gaire suculent: en total, el Zanskar té entre 12.000 i 13.000 habitants que viuen d'una agricultura molt pobre, i de criar iaks i ovelles. I el pitjor és que el punt més baix (si, heu llegit bé, el més baix) de tot el Zanskar, està situat a 3.500m! Ara s'entén perquè ambdós reis no van tenir mai grans disputes teritorials: es pot dir que no hi havia gairebé res a repartir!


Si recordeu, en els posts sobre el regne de Lo, us explicava que aquest regne tenia una posició privilegiada pel fet que hi passava una de les poques rutes de "baixa alçada" (5.000m!) per creuar l'Himàlaia. Així doncs, històricament, gran part del comerç entre el Tibet i el Nepal i l'Índia passava pel Mustang, el Regne de Lo i això generava una certa riquesa. I el Zanskar? Doncs tot al contrari; Zanskar és un cul-de-sac: passes pel Zanskar només si vas al... Zanskar. Per tant, és molt més pobre que el Regne de Lo (que no és Beverly Hills exactament).



És a dir que tenim un seguit de valls de l'Himàlaia, despoblades, pobres, gelades i a més de 3.500m. Ho podem empitjorar això? Doncs si!

La configuració d'orografia i clima provoquen que el Zanskar només sigui accessible per carretera els mesos de bon temps: 3 mesos! Darrerament, les millores a les carreteres que ha efectuat el govern indi han permès que uns de les carreteres estigui oberta fins a l'octubre i, per tant, es pot arribar a Padum durant 4 mesos.


Fantàstic! Aïllats per la neu durant 8 mesos l'any! Aquí és on es demostra que l'home és un animal intrèpid (per no dir suïcida). Durant el mes de gener, el mes més fred de l'hivern al Zanskar, els termòmetres cauen tan avall en aquestes valls de l'Himàlaia, que el riu Zanskar es gela. Penseu que es força difícil que un riu d'aquest tipus es geli ja que baixa força aigua i, a més, al ser un riu d'alta muntanya, l'aigua baixa a gran velocitat. Tot i així, el fred és tan intens que durant el gener el riu s'acaba gelant.


Doncs ja tenim un camí! Els zanskarpes (recordeu del post del regne de Lo que la terminació "-pa" és la manera de formar el gentilici en tibetà: lhasapa, ladakhpa, zanskarpa,...) utilitzen el riu gelat com a camí per comunicar-se amb la resta del món (o deixem-ho en "comunicar-se amb el Ladakh") a meitat de l'hivern.

Aquest camí s'anomena la Ruta del Tchadar i és una caminada de 108km per sobre del glaç del riu amb temperatures de fins a -30º. La gent s'acostuma a agrupar en caravanes formades, generalment, només per persones a peu (els animals pesen massa per al gel), i que en uns 10-12 dies fan el recorregut des de Padum fins a Leh. De nit, quan més fred fa, els viatgers s'arreceren en coves properes al riu per passar la nit. Tothom s'arrauleix per no deixar perdre la calor, tan se val si ets un estudiant, un comerciant, un monjo o un guia. L'important és no deixar escapar la calor dels cossos.


El principal problema ve quan el gel no es prou segur. Com us deia, donat el fort corrent que té el riu Zanskar, és difícil que l'aigua es geli. Normalment s'hi fa una capa de gel superficial i el riu corre per sota del gel. Com saber si la capa de gel aguantarà el pes? Ah! Aquí pren el protagonisme l'experiència i la perícia dels guies de les caravanes, que van picant amb pals per saber la consistència del gel.

Què passa si et caus i "suques" una cama a l'aigua? Doncs que immediatament cal encendre un foc i recuperar la temperatura de la cama. I si caus sencer a l'aigua? Doncs no ho vulguis saber!


Ara hi ha força occidentals que fan la ruta. Lògicament caminen vestits amb l'últim crit en roba de muntanya i, de vegades, inclús amb vestits de neoprè.


Però la dificultat de la ruta és molta si la fas amb l'equipament occidental. I si la fas el Tchadar com el fan els zanskarpes, en el seu dia a dia, no pas per esperit d'aventura sinó per poder tirar endavant; aleshores si que és dur! I aquí és on més em va impressionar l'aventura de l'Olivier Föllmi, l'autor de "Dos hiverns al Zanskar"!

L'Olivier Föllmi és un fotògraf franco-suís nascut l'any 1958. La seva passió sempre ha estat la fotografia, però se'l pot considerar un muntanyenc força acceptable. L'any 1976 va descobrir el Zanskar mentre feia alpinisme a l'Himàlaia. I aquí va arribar "l'amor a primera vista". La relació amb els Zanskarpes era cada cop més estreta i, cada cop que hi tornava ja no era un "visitant" sinó que era rebut com un zanskarpa més. Tot i anar sempre vestit com un zanskarpa, es pot dir que, veient-li la cara, ningú podia tenir dubtes que no era tibetà! Tot i així, es va integrar plenament en la societat del Zanskar.


L'any 1980, l'Olivier va decidir que tornaria al Zanskar, però a l'hivern. Va ser un dels primers occidentals en fer la ruta del Tchadar i, sens dubte, qui la va donar a conèixer al món. Aquell hivern el va passar amb els seus amics del Zanskar, en Norbu, en Tashi, i en Wangduss. L'any següent, però, va decidir passar també l'hivern al Zanskar però, enlloc d'arribar al mes de gener, la intenció de l'Olivier era arribar-hi abans. Com que el riu gelat només era practicable durant el mes de gener, calia fer la travessa pels colls de muntanya abans que comencés l'hivern. I ja se sap que quan alguna cosa pot anar malament, segur que anirà malament! Per fer-ho més difícil, no se l'hi va acudir res més que convidar a la travessa a la que més tard es convertiria en la seva dona, la Danielle.


Aquell any hi va haver tempestes molt fortes que van provocar esllavissades a la carretera que porta fins a Leh, la capital del Ladakh. Van haver de passar molts dies esperant que es tornés a obrir la carretera, i van arribar a Leh amb retard. Això va provocar que comencessin la travessa cap al Zanskar més tard del previst i, per acabar-ho d'arreglar, la neu i el fred van arribar més d'hora del previst; just quan l'Olivier i la Danielle estaven a mitja travessa. La Danielle era una bona muntanyenca amateur, però no estava preparada per a aquelles condicions. De fet, ni l'Olivier ho estava. Van creuar el coll del Chercher-la ("-la" vol dir "coll" en tibetà) amb tanta neu, que s'hi enfonsaven fins a mitja cama a cada pas que feien. Anaven tan a poc a poc que se'ls van acabar les provisions i, quan portaven dos dies sense menjar i a punt de caure exhausts, l'Olivier se la va jugar i va deixar la Danielle per intentar trobar ajuda. Va caminar, més mort que viu, fins que, al cap d'unes hores, es va trobar un home vell que se'l mirava com si veiés aparèixer un fantasma. L'home havia sortit a buscar llenya i no s'esperava trobar-se un occidental, vestit a la manera dels Zanskarpes baixant de les muntanyes. Es podria dir que, s'havien trobat de miracle.


Quan el vell se'l enduia pràcticament a l'esquena, l'Olivier va fer un darrer esforç i va dir amb un fil de veu: "Atcho, som dos!". "Atcho" significa, en ladakhi o en zanskari, "germà gran", i és com un adult es refereix a un altre d'edat igual o superior. Ambdós van donar mitja volta i es van dirigir muntanya amunt fins a trobar la Danielle que caminava fent tentines a punt de defallir.

Aquella nit, l'Olivier i la Danielle van dormir a la cabana del vell, que es va mantenir despert i, cada un cert temps, despertava als dos muntanyencs per fer-los empassar una tassa de te tibetà amb mantega.


El què admiro del relat de l'Olivier Föllmi és que ell no fa com la majoria de muntanyencs que, en aquestes circumstàncies, donen les culpes als canvis de temps, al destí o a la imprevisibilitat de la muntanya. No va ser el seu coratge i determinació el què els va salvar; va ser la sort i un home vell que collia llenya. Aquesta visió humil de la vida i de les seves pròpies capacitats fan que, probablement, l'Olivier Föllmi tingui més de tibetà que d'europeu.

Amb els anys, l'Olivier, ja casat amb la Danielle (en devia estar molt enamorada si no el va engegar després d'aquella travessa!) es va convertir en un prestigiós fotògraf que, a part de l'Himàlaia, ha fotografiat paisatges i persones de tot el món i que, a més, ha estat premiat amb un World Press Photo i ha obtingut una menció especial al prestigiós Visa pour l'image de Perpinyà. Ha fet fotografies per a les millors revistes del món, però això no li ha fet oblidar que, de fet, ell és Zanskarpa. A finals dels 80 va "co-adoptar" dos germans zanskarpes, el Tenzin Motup i la Tenzin Diskit. Dic "co-adoptar" perquè els pares d'aquests, aleshores nens, van demanar a l'Olivier i la Danielle si es podien fer càrrec dels nens i donar-los una bona educació. Així doncs, en Motup i la Diskit tenen 4 pares i van viure la seva infantesa a cavall entre França i el Zanskar. Posteriorment, l'Olivier i la Danielle van adoptar (plenament) dos nens més, l'Yvan Tharpa Tséring i la Leonore Pema Yangdon.

La família Föllmi al complert. D'esquerra a dreta: la Pema, l'Yvan, la Danielle, l'Olivier, la Diskit i en Motup
Aquest és el link a la pàgina de l'Olivier Föllmi, on s'hi poden comprar les seves bellíssimes fotografies i els seus llibres, i on explica la seva activitat divulgadora. Fa uns anys, va rodar una pel·lícula sobre les vivències de la seva particular família i la vida de tots ells, a cavall d'Europa i l'Himàlaia.





En resum, al Zanskar hi trobareu el Tibet en estat (força) pur: monestirs dalt de les muntanyes on s'hi celebren festivals religiosos plens de simbolismes i colors, pobles que mantenen l'arquitectura tradicional tibetana i, sobretot la cultura tibetana sense el jou i l'opressió xinesa. Un dels aspectes més característics de la cultura tibetana, molt vinculada a l'àmbit rural i a les terres poc fèrtils (i el Zanskar n'és un bon exemple en ambdós casos) és la poliàndria: què passaria si la poca terra cultivable, que a més és poc fèrtil, s'hagués de dividir en herència entre tots els germans (aquí el concepte de l'hereu no s'aplica)? Doncs que els camps estarien cada cop més dividits i no serien rendibles. La solució tibetana: Tots els germans (nois) d'una família es casen amb una mateixa dona. Abans era molt freqüent i encara ara és practica; una dona i 3 o 4 marits! Els fills (de qualsevol marit) anomenen "pare" al germà gran, i "tiet" a la resta de pares! Noies, us hi apuntaríeu?

Nota: el del barret groc és l'avi, no un marit!

Per cert, Padum i el Zanskar en general han canviat força des del primer viatge de l'Olivier Föllmi. Ara hi ha turistes (pocs), internet i algun hotel, entre altres "avenços" occidentals. Probablement el millor hotel és el Rigyal Hotel a Padum. Com tots els hotels de Zanskar només obre de juny a octubre a no ser que es faci una reserva especial per a grups de trekking hivernal. Però tant a l'hivern com a l'estiu, si voleu conèixer com era la vida tradicional al Tibet abans de la invasió xinesa, el Zanskar manté viu, encara, una part d'aquell mode de viure.