La serp al paradís

L'any 1788, el vaixell de l'Armada Britànica HMS Bounty va arribar a l'illa de Tahití. La missió del vaixell, comandat pel capità William Bligh era recollir arbre del pa (Artocarpus Altillis) per mirar de trasplantar-lo en altres colònies britàniques i, gràcies al fruit d'aquest arbre, alimentar els esclaus d'una manera barata. Les feines de recol·lecció van durar 5 mesos, durant els quals, la tripulació va tenir permís per romandre a terra. Això va implicar que molts mariners mantinguessin relacions amb les atractives tahitianes; en alguns casos esporàdiques o en d'altres, com va ser el cas del Segon a Bord, Fletcher Christian, es van arribar al matrimoni.

És evident que quan et toca marxar d'un paradís on el menjar creix pràcticament sense esforç, els nadius són amistosos i les nadiues són atractives i extremadament alliberades sexualment, hom intenti de totes totes quedar-s'hi al preu que sigui. El 4 d'abril de 1789, el HMS Bounty salpava de Tahití posant rumb cap a les Índies Occidentals. Aquell 28 d'abril, quan ja havien recorregut 1.300 milles des de Tahití, una part de la tripulació, liderada per en Fletcher Christian, es va amotinar. El romanticisme de les novel·les i, sobretot, el cinema descriuen el capità Bligh com un tirà sàdic que maltractava la seva tripulació. En Bligh, però, no era més dur que qualsevol altre oficial de Sa Majestat, però la marineria no volia tornar a la dura vida militar havent tastat les mels de Tahití i les tahitianes. Aquí teniu en Marlon Brando fent de Fletcher Christian en el moment d'amotinar-se.

No hi va haver vessament de sang; en Bligh i 18 membres de la tripulació que es van mantenir lleials al capità van ser abandonats en una petita embarcació a rems de només 7 metres d'eslora. En una èpica singladura de més de 6.000km, Bligh va portar els seus lleials fins a les Índies Holandeses només perdent un home (que de fet va morir a mans de nadius).

Mentrestant els amotinats, amb el seu HMS Bounty, es van dirigir altra vegada cap a Tahití. Alguns dels desertors van decidir quedar-s'hi tot i saber que, tard o d'hora l'Armada Britànica els capturaria (com així va ser). Els nou amotinats restants, liderats per en Fletcher Christian van embarcar, amb enganys i amenaces, 6 tahitians i 18 tahitianes. Van deixar enrere les Illes Fidji i les Illes Cook on, de ben segur l'Armada els acabaria trobant, fins que, 4 mesos després, van topar amb una illa que no estava allà on havia d'estar!

Els fugitius del Bounty van trobar l'Illa Pitcairn a més de 300km del punt on Philip Carteret, el seu descobridor, l'havia situat als mapes. Si l'Armada Britànica volia trobar Pitcairn seguint els mapes, només trobaria la immensitat de l'oceà. Era, doncs, el lloc ideal per amagar-se, més tenint en compte que estava totalment deshabitada. Els amotinats van desembarcar i van cremar la nau, per eliminar qualsevol rastre que els pogués delatar a un vaixell que passés a les proximitats.

I aquí és quan l'estupidesa humana es converteix en protagonista de la història. Us podeu imaginar que 9 fugitius i 24 tahitians raptats no configuren la millor base per crear una societat idíl·lica i utòpica. I això que l'entorn era l'idoni:

L'illa Pitcairn només mesura 4 km de llarg i 2 d'ample per a una superfície total de 4,6km2. A tall d'exemple us diré que l'illa de Formentera té una superfície de 83km2! Es pot dir que està a mig camí entre Sud-Amèrica i Nova Zelanda, en una zona on la densitat d'illes és molt baixa i l'Oceà Pacífic s'estén durant milles i milles sense cap terra ferma. Disposa d'aigua dolça en abundància, una vegetació frondosa i un sòl fèrtil amb un clima subtropical. I tot això sense cap depredador o animal perillós. Vaja, una illa en la que la natura et dóna tot el què pots necessitar per sobreviure i amb escreix!

L'any 1808 la tripulació del vaixell mercant americà Topaz van ser les primeres persones en desembarcar a Pitcairn i conèixer la història dels amotinats del Bounty. En aquell moment només quedaven vius un dels amotinats, en John Adams, 9 dones tahitianes, i desenes de nens. Feia 8 anys que havia mort un altre dels amotinats, en Ned Young. La seva havia estat, fins al moment, l'única mort natural a l'illa. La resta d'amotinats i tahitians que havien mort, incloent en Fletcher Christian,  ho havien estat per mort violenta.

Però ja se sap que els camins de la política són ben curiosos. Així doncs, l'any 1825, el govern britànic va amnistiar en John Adams dels càrrecs d'amotinament i deserció a canvi de convertir l'Illa Pitcairn i les veïnes Illes Henderson, Oeno i Ducie en colònies britàniques.... "i aquí no ha passat res!".

La colònia va anar progressant tot i passar força vicissituds. Cal tenir en compte que el lloc poblat més proper són les Illes Gambier (Polinèsia Francesa) a 530km, i que l'Illa Pitcairn no pot disposar d'un port en condicions degut a l'orografia de l'illa. Així, la població ha viscut sempre en un gran aïllament. I aquest aïllament portava a actituds, diguem-ne, tiràniques, per part dels líders de l'illa, tot i que mai més es va tornar als banys de sang de l'època dels amotinats. 

De mica en mica, Adamstown, que és com s'anomena l'assentament de l'illa, va anar augmentant de població fins a l'extrem que, l'any 1856, es va arribar a un pic de 193 habitants. La petita illa no podia suportar aquesta pressió demogràfica i van haver de fer una crida de socors a la mare pàtria, el Regne Unit. El govern els va proposar reassentar tots els Pitkerners a l'Illa Norfolk, propera a Nova Zelanda.

Tres anys després, alguns dels emigrants van tornar a l'illa, i la població va tornar a prosperar poc a poc. Tard o d'hora, però, la serp es tornava a fer present al paradís. L'any 1890 desembarcava a l'Illa Pitcairn una missió de l'església Adventista del Setè Dia. Aquesta secta ultra-religiosa va convertir tots els habitants al seu culte, i l'illa va esdevenir una societat ofegada en un ambient opressiu, on ballar es considerava immoral, i es prohibia qualsevol mostra d'afecte en públic.

Durant el s.XX la principal activitat econòmica de l'illa van ser la venda (per correu, lògicament) dels cercadíssims segells de Pitcairn, i la fabricació d'una mel exquisida, la preferida de la Reina Elizabeth II i el Príncep Charles, i que només es ven a les botigues Fortnum & Mason i Partridges de Londres.

La serp, però, sempre acaba tornant al paradís. El 2004 es va inciar un procés penal contra 7 Pitkerners per abusos sexuals a menors. Sembla ser que els abusos eren norma des de feia molts anys, qui sap si des de l'origen de la colònia. Però no va ser fins al 1999 quan el policia destinat a l'illa va començar a tenir sospites de les agressions, i es va començar la investigació. La investigació, judici i posteriors condemnes van dividir i tensionar la petita comunitat de Pitcairn, on quasi tothom està interrelacionat i les pressions i la por eren molt fortes.

En l'actualitat, les famílies de Pitcairn intenten potenciar el negoci turístic amb estades de 3 o 10 dies a l'illa gràcies al transport que ofereix el nou vaixell que serveix a l'illa, el MV Claymore II. També, aproximadament uns 10 creuers paren davant l'Illa Pitcairn cada any i, si el temps ho permet, els turistes baixen a l'illa per fer una visita d'un dia. El paisatge és digne de ser anomenat el "Jardí de l'Edèn", amb una vegetació que et posa a l'abast de la mà, plàtans, mangos, papaies, alvocats i tot tipus de fruites i verdures, mentre que a les aigües que envolten l'illa, la pesca i el marisc i són extremadament abundants. L'allotjament dels turistes es fa a les cases dels propis Pitkerners; es pot pescar, conèixer la història dels amotinats, i visitar una illa que podria haver estat un paradís.

Els llocs sobre els que escric en aquest blog són llocs que em fascinen, que m'agradaria visitar o viure-hi una temporada. Pitcairn Island, però, constitueix una de les meves decepcions més grans. Quan vaig descobrir l'illa, no podia saber res més que el què explicava la minsa entrada que en feia l'Enciclopèdia Larousse que teníem a casa. Al cap d'un temps vaig trobar el llibre del qual he copiat el títol: "La serpiente en el paraiso" de la Dea Birkett. Tot i que no se sabia res dels abusos sexuals, l'autora aconseguia el permís per passar 3 mesos a l'illa i ja detectava un ambient tens i enrarit, i una societat que amagava molts secrets. És trist veure com l'home és capaç de destruir un edèn encara que la natura t'hagi regalat un paradís.

El japonès que buscava confiança en si mateix

Als anys 90, quan (ho recordeu?) la música es comprava en CD's que venien en botigues de discos (!!), un dia remenant, vaig trobar un CD molt estrany. A la portada hi apareixia un home en algun lloc que semblava l'Antàrtida, mig tombat pel vent, i intentant subjectar les banderes d'una suposada expedició polar. No era una portada típica d'un CD. Tot i així, els músics eren coneguts (com a mínim per a mi...). Un conjunt de músics s'havia unit per fer un disc d'homenatge a un explorador japonès. Ja coneixeu el meu nivell (bastant elevat) de frikisme, o sigui que, evidentment, em vaig comprar aquell CD. Al llibret s'hi explicava la vida d'un japonès baixet que havia realitzat expedicions per tot el món. I vaig decidir esbrinar més coses d'aquell home.

En plena 2ª Guerra Mundial, l'any 1941, naixia al poble de Hidaka, al Japó el setè fill dels senyors Uemura, un nen al que van anomenar Naomi (si, si, Naomi és nom de nen). Durant la seva infantesa i joventut, en Naomi es va mostrar sempre com un nen tímid, discret, poc dotat pels esports i que no destacava en res. Una mediocritat, vaja.

Tot i les notes justetes del seu currículum acadèmic, en Naomi va aconseguir matricular-se a la Universitat de Tokio per estudiar-hi enginyeria agrònoma. Eren uns estudis ideals per al seu caràcter i el seu amor per la natura i més encara si tenim en compte que havia crescut en una granja. Però en Naomi continuava sent molt reservat, tímid i insegur de si mateix. Fins que algú va tenir la brillant idea de recomanar-li la pràctica del muntanyisme. En Naomi va descobrir que li encantava la muntanya. Però no una disciplina en concret, sinó la muntanya en general. Va començar simplement caminant per la muntanya i vagant pel bosc i de mica en mica es va anar sentint atret també per l'escalada o l'alta muntanya.

Ràpidament l'addicció es va apoderar d'ell. La muntanya i l'aventura eren la seva droga, i en necessitava dosis molt elevades. Tot just acabada la carrera universitària, i amb només 110 dòlars a la butxaca, va viatjar als Estats Units amb la idea de treballar-hi un temps i poder estalviar suficients diners per escalar als Alps. Corria l'any 1964 i, quan va aparèixer als Alps francesos, a Chamonix, no es pot dir que tingués gaires més diners que els 110 dòlars amb els que havia anat als Estat Units a "fer fortuna". No coneixia a ningú, pràcticament no parlava un borrall ni d'anglès ni de francès i, l'únic que se li va ocórrer, va ser plantar la seva tenda al costat de l'estació del telefèric que puja a l'Aguille du Midi.

Aquesta situació el va obligar a fer ascensions en solitari i, en intentar pujar el Mont Blanc, va estar a punt de morir en caure dins d'una esquerda. La motxilla que portava el va salvar i va poder sortir de l'esquerda amb només un gran ensurt. Però ja res no el podia aturar. Al cap d'uns mesos va aconseguir la seva primera feina als Alps; tot i que no era gaire bon esquiador, el van contractar com a guia de muntanya en un Club d'esports d'hivern. Això li va permetre guanyar uns diners amb els que podria comprar material de muntanya i afrontar ascensions sense semblar un arreplegat.

A partir d'aquí, va començar a fer-se un nom. Li encantava fer ascensions en solitari i cada vegada més complicades: el Kilimanjaro (Tanzania), l'Aconcagua (Andes Argentins) o els quasi 8.000m del Ngozumpa Kang o el Cho Oyu (Himalaia). Tot i preferir les expedicions en solitari, no refusava integrar-se en expedicions, en les que assumia un paper més gregari. Ningú sentia mai cap queixa d'en Naomi. Si li tocava pujar material per a un altre muntanyenc, ho feia amb un somriure a la boca. Si calia fer treball físic o obrir vies per als altres, en Naomi era el primer a fer-ho.

En cinc anys, va passar de no tenir ni on dormir als Alps francesos, a ser reclutat per a grans expedicions. Així, el 1969, el van convidar a formar part d'una expedició japonesa d'exploració del vessant sud-oest de l'Everest. Era una expedició només "d'inspecció"; calia preparar-ho tot bé i estudiar les possibles vies per poder portar un japonès al cim. Així, l'any següent, concretament l'11 de maig de 1970, en Naomi Uemura i en Teruo Matsuura es convertien en els primers japonesos en coronar l'Everest.

Aquell mateix any, en Naomi se'n va a Alaska i puja en solitari el McKinley, conegut ara com a Mont Denali. I d'aquesta manera en Naomi Uemura es converteix en el primer home en pujar els pics més elevats de cada continent. L'any següent, el 1971, en Naomi Uemura ja és un dels noms de moda en l'alpinisme internacional i se'l convida, juntament amb un altre japonès, a integrar-se en una expedició que intenta pujar l'Everest per primer cop pel vessant Sud-oest i l'aresta oest; la zona que l'any 1969 els japonesos havien explorat. L'expedició és un fracàs; no aconsegueixen els objectius i el mal rotllo predomina a l'expedició. En Naomi Uemura i el seu company, en Reizo Ito, són relegats a tasques de suport i se'ls diu clarament que no podran fer el cim. Tot i això, seguint l'esperit d'en Naomi, fan una feina incansable pujant i baixant material, i preparant vies per a les "estrelles" de l'expedició, Haston i Whillans que, tot i així, fracassen estrepitosament. Tot i que els 2 japonesos no van queixar-se ni protestar en cap moment, en Naomi ja tenia molt clar que, a partir d'aquell moment, totes les expedicions les faria en solitari. A més, l'alpinisme se li havia fet massa petit!

A la dècada dels 70, les expedicions, cada vegada més agosarades, es van es van succeir sense parar. A l'Àrtic, en Naomi Uemura va fer 12.000km en trineu de gossos, des de Groenlàndia fins a Kotzebue, a Alaska. Va conviure amb els Inuit i fer-se el mort davant un ós polar que es va encapritxar del contingut que hi havia a l'interior de la seva tenda de dormir. Va haver de suportar temperatures de fins a -50º o espavilar-se quan es va trobar aïllat damunt un iceberg a la deriva amb els seus gossos; res, una passejada de 18 mesos! També per aquella època va fer una "escapadeta" pujant en solitari (com sempre), i en només 3 dies, l'Aconcagua. Era un nou rècord mundial en l'ascens del cim dels Andes! 6.000km en balsa per l'Amazones o ser el primer en arribar en solitari al Pol Nord van ser altres de les fites aconseguides aquella dècada.

I ja als anys 80, va continuar amb les seves expedicions, tornant a navegar l'Amazones però ara en canoa i fins a la desembocadura; creuant el desert del Sàhara, sempre en solitari. Tot això ho acompanyava d'una activitat frenètica de divulgació, de la natura i de les seves expedicions,  especialment orientada als nens. Al Japó es van fer molt famosos els llibres d'aventures que escrivia per a nens. De fet, tot i que a Occident sigui, ara, quasi un desconegut, al Japó continua sent un venerat heroi nacional.

L'any 1984 es va proposar tornar a escalar el Denali, a Alaska. Però ara volia fer-ho establint un nou rècord d'ascensió. Pujar en només 2 dies i tornar a baixar en 2 dies més. El 13 de febrer va avisar per ràdio que havia assolit el cim en el temps previst. Ja de baixada, sabent que alguns amics el podien veure amb els allargavistes, va fer senyals amb els braços des de un punt visible prop del cim.  Durant els següents dies no hi va haver més notícies d'ell. En Doug Getting, un dels pilots d'avioneta que el coneixia i l'havia ajudat a transportar material va explicar:

-"Si es tractés d'algú altre, al cap d'un dia de no tenir senyals d'ell, hauríem enviat un equip de rescat. Però amb en Naomi no calia. Era impossible que li passés res. I a més, es podria haver ofès"

Quan va ser clar que havia passat alguna cosa, 2 muntanyencs experimentats van iniciar una operació de rescat. Es van mobilitzar 3 avions i un helicòpter per a les feines de cerca. Però no el van trobar. Fins i tot, al cap de pocs dies, la seva dona, la Kimi Chan, juntament amb un grup d'alpinistes japonesos, van volar des de Tokio per mirar de trobar-ne algun rastre. Va ser en va. En Naomi Uemura va desaparèixer al Mont Denali sense deixar cap rastre. I així, aquell japonès baixet es va convertir en un mite!

Per cert, el CD del que us parlava al començament em va agradar molt, i encara ara, el continuo escoltant moltes vegades quan obro l'atles (o el Google Earth) i em poso a viatjar "virtualment".

Algunes cançons les podeu sentir aquí.