diumenge, 15 de febrer del 2015

El japonès que buscava confiança en si mateix

Als anys 90, quan (ho recordeu?) la música es comprava en CD's que venien en botigues de discos (!!), un dia remenant, vaig trobar un CD molt estrany. A la portada hi apareixia un home en algun lloc que semblava l'Antàrtida, mig tombat pel vent, i intentant subjectar les banderes d'una suposada expedició polar. No era una portada típica d'un CD. Tot i així, els músics eren coneguts (com a mínim per a mi...). Un conjunt de músics s'havia unit per fer un disc d'homenatge a un explorador japonès. Ja coneixeu el meu nivell (bastant elevat) de frikisme, o sigui que, evidentment, em vaig comprar aquell CD. Al llibret s'hi explicava la vida d'un japonès baixet que havia realitzat expedicions per tot el món. I vaig decidir esbrinar més coses d'aquell home.



En plena 2ª Guerra Mundial, l'any 1941, naixia al poble de Hidaka, al Japó el setè fill dels senyors Uemura, un nen al que van anomenar Naomi (si, si, Naomi és nom de nen). Durant la seva infantesa i joventut, en Naomi es va mostrar sempre com un nen tímid, discret, poc dotat pels esports i que no destacava en res. Una mediocritat, vaja.

Tot i les notes justetes del seu currículum acadèmic, en Naomi va aconseguir matricular-se a la Universitat de Tokio per estudiar-hi enginyeria agrònoma. Eren uns estudis ideals per al seu caràcter i el seu amor per la natura i més encara si tenim en compte que havia crescut en una granja. Però en Naomi continuava sent molt reservat, tímid i insegur de si mateix. Fins que algú va tenir la brillant idea de recomanar-li la pràctica del muntanyisme. En Naomi va descobrir que li encantava la muntanya. Però no una disciplina en concret, sinó la muntanya en general. Va començar simplement caminant per la muntanya i vagant pel bosc i de mica en mica es va anar sentint atret també per l'escalada o l'alta muntanya.


Ràpidament l'addicció es va apoderar d'ell. La muntanya i l'aventura eren la seva droga, i en necessitava dosis molt elevades. Tot just acabada la carrera universitària, i amb només 110 dòlars a la butxaca, va viatjar als Estats Units amb la idea de treballar-hi un temps i poder estalviar suficients diners per escalar als Alps. Corria l'any 1964 i, quan va aparèixer als Alps francesos, a Chamonix, no es pot dir que tingués gaires més diners que els 110 dòlars amb els que havia anat als Estat Units a "fer fortuna". No coneixia a ningú, pràcticament no parlava un borrall ni d'anglès ni de francès i, l'únic que se li va ocórrer, va ser plantar la seva tenda al costat de l'estació del telefèric que puja a l'Aguille du Midi.

Aquesta situació el va obligar a fer ascensions en solitari i, en intentar pujar el Mont Blanc, va estar a punt de morir en caure dins d'una esquerda. La motxilla que portava el va salvar i va poder sortir de l'esquerda amb només un gran ensurt. Però ja res no el podia aturar. Al cap d'uns mesos va aconseguir la seva primera feina als Alps; tot i que no era gaire bon esquiador, el van contractar com a guia de muntanya en un Club d'esports d'hivern. Això li va permetre guanyar uns diners amb els que podria comprar material de muntanya i afrontar ascensions sense semblar un arreplegat.



A partir d'aquí, va començar a fer-se un nom. Li encantava fer ascensions en solitari i cada vegada més complicades: el Kilimanjaro (Tanzania), l'Aconcagua (Andes Argentins) o els quasi 8.000m del Ngozumpa Kang o el Cho Oyu (Himalaia). Tot i preferir les expedicions en solitari, no refusava integrar-se en expedicions, en les que assumia un paper més gregari. Ningú sentia mai cap queixa d'en Naomi. Si li tocava pujar material per a un altre muntanyenc, ho feia amb un somriure a la boca. Si calia fer treball físic o obrir vies per als altres, en Naomi era el primer a fer-ho.



En cinc anys, va passar de no tenir ni on dormir als Alps francesos, a ser reclutat per a grans expedicions. Així, el 1969, el van convidar a formar part d'una expedició japonesa d'exploració del vessant sud-oest de l'Everest. Era una expedició només "d'inspecció"; calia preparar-ho tot bé i estudiar les possibles vies per poder portar un japonès al cim. Així, l'any següent, concretament l'11 de maig de 1970, en Naomi Uemura i en Teruo Matsuura es convertien en els primers japonesos en coronar l'Everest.



Aquell mateix any, en Naomi se'n va a Alaska i puja en solitari el McKinley, conegut ara com a Mont Denali. I d'aquesta manera en Naomi Uemura es converteix en el primer home en pujar els pics més elevats de cada continent. L'any següent, el 1971, en Naomi Uemura ja és un dels noms de moda en l'alpinisme internacional i se'l convida, juntament amb un altre japonès, a integrar-se en una expedició que intenta pujar l'Everest per primer cop pel vessant Sud-oest i l'aresta oest; la zona que l'any 1969 els japonesos havien explorat. L'expedició és un fracàs; no aconsegueixen els objectius i el mal rotllo predomina a l'expedició. En Naomi Uemura i el seu company, en Reizo Ito, són relegats a tasques de suport i se'ls diu clarament que no podran fer el cim. Tot i això, seguint l'esperit d'en Naomi, fan una feina incansable pujant i baixant material, i preparant vies per a les "estrelles" de l'expedició, Haston i Whillans que, tot i així, fracassen estrepitosament. Tot i que els 2 japonesos no van queixar-se ni protestar en cap moment, en Naomi ja tenia molt clar que, a partir d'aquell moment, totes les expedicions les faria en solitari. A més, l'alpinisme se li havia fet massa petit!


A la dècada dels 70, les expedicions, cada vegada més agosarades, es van es van succeir sense parar. A l'Àrtic, en Naomi Uemura va fer 12.000km en trineu de gossos, des de Groenlàndia fins a Kotzebue, a Alaska. Va conviure amb els Inuit i fer-se el mort davant un ós polar que es va encapritxar del contingut que hi havia a l'interior de la seva tenda de dormir. Va haver de suportar temperatures de fins a -50º o espavilar-se quan es va trobar aïllat damunt un iceberg a la deriva amb els seus gossos; res, una passejada de 18 mesos! També per aquella època va fer una "escapadeta" pujant en solitari (com sempre), i en només 3 dies, l'Aconcagua. Era un nou rècord mundial en l'ascens del cim dels Andes! 6.000km en balsa per l'Amazones o ser el primer en arribar en solitari al Pol Nord van ser altres de les fites aconseguides aquella dècada.



I ja als anys 80, va continuar amb les seves expedicions, tornant a navegar l'Amazones però ara en canoa i fins a la desembocadura; creuant el desert del Sàhara, sempre en solitari. Tot això ho acompanyava d'una activitat frenètica de divulgació, de la natura i de les seves expedicions,  especialment orientada als nens. Al Japó es van fer molt famosos els llibres d'aventures que escrivia per a nens. De fet, tot i que a Occident sigui, ara, quasi un desconegut, al Japó continua sent un venerat heroi nacional.



L'any 1984 es va proposar tornar a escalar el Denali, a Alaska. Però ara volia fer-ho establint un nou rècord d'ascensió. Pujar en només 2 dies i tornar a baixar en 2 dies més. El 13 de febrer va avisar per ràdio que havia assolit el cim en el temps previst. Ja de baixada, sabent que alguns amics el podien veure amb els allargavistes, va fer senyals amb els braços des de un punt visible prop del cim.  Durant els següents dies no hi va haver més notícies d'ell. En Doug Getting, un dels pilots d'avioneta que el coneixia i l'havia ajudat a transportar material va explicar:

-"Si es tractés d'algú altre, al cap d'un dia de no tenir senyals d'ell, hauríem enviat un equip de rescat. Però amb en Naomi no calia. Era impossible que li passés res. I a més, es podria haver ofès"

Quan va ser clar que havia passat alguna cosa, 2 muntanyencs experimentats van iniciar una operació de rescat. Es van mobilitzar 3 avions i un helicòpter per a les feines de cerca. Però no el van trobar. Fins i tot, al cap de pocs dies, la seva dona, la Kimi Chan, juntament amb un grup d'alpinistes japonesos, van volar des de Tokio per mirar de trobar-ne algun rastre. Va ser en va. En Naomi Uemura va desaparèixer al Mont Denali sense deixar cap rastre. I així, aquell japonès baixet es va convertir en un mite!



Per cert, el CD del que us parlava al començament em va agradar molt, i encara ara, el continuo escoltant moltes vegades quan obro l'atles (o el Google Earth) i em poso a viatjar "virtualment".

Algunes cançons les podeu sentir aquí.

1 comentari: