És curiós que les dues illes més grans de la Terra tinguin una població tan reduïda. La primera, Groenlàndia, només té uns 56.000 habitants. Si tenim en compte que Groenlàndia està a l'Àrtic i quasi la totalitat de l'illa està coberta per glaceres, s'entén que tingui una població tan escassa. Seguint aquest paràmetres, però, la segona illa més gran del món hauria d'estar densament poblada, i no és així.
Nova Guinea, tot i estar situada en zona tropical i tenir uns sòls extremadament fèrtils, només té 11 milions d'habitants. La segona illa més gran del món, doncs, té una densitat de només 14 hab/km2; per donar-vos una referència, la no gaire poblada Irlanda té una densitat de 74 hab/km2: 5 cops més!
I, amb la mà al cor, quants de vosaltres seríeu capaços de dir-ne alguna cosa de Nova Guinea o, per exemple, quins països formen l'illa, i fins i tot, on està situada! Tot i ser, doncs, la segona illa més gran del món, Nova Guinea és una gran oblidada i la podríem catalogar com a remota simplement perquè ningú li ha fet mai gaire cas!
L'illa de Nova Guinea està al nord d'Austràlia, just per sota de la línia de l'equador. La formen dos països; a l'est, Papua Nova Guinea, i a l'oest, la regió indonèsia de Papua. La frontera que separa ambdós països és una línia recta, exacta, que ressegueix el meridià 141 per dividir l'illa en dues parts pràcticament iguals. Qui vulgui resseguir la frontera pot fer-ho sense tocar el volant del cotxe.
L'illa de Nova Guinea està al nord d'Austràlia, just per sota de la línia de l'equador. La formen dos països; a l'est, Papua Nova Guinea, i a l'oest, la regió indonèsia de Papua. La frontera que separa ambdós països és una línia recta, exacta, que ressegueix el meridià 141 per dividir l'illa en dues parts pràcticament iguals. Qui vulgui resseguir la frontera pot fer-ho sense tocar el volant del cotxe.
Però si mireu bé en el mapa, a la part sud de l'illa, la frontera fa una petita queixalada en territori indonesi. Fixeu-vos-hi:
A què treu cap aquesta protuberància en una frontera que, en la part nord, ignora rius, muntanyes o qualsevol altra qüestió orogràfica? Com sempre, tot té una explicació i, en aquest cas, és una mica sanguinària. Però, per què us ho pugui explicar, deixeu-me abans que us posi en situació...
L'illa de Nova Guinea té una orografia molt complicada; és extremadament muntanyosa, amb alguns pics que arriben a més de 4.800m, i gran part de la superfície ocupada per grans extensions de selva impenetrable. La presència d'humans va començar fa 40.000 anys, i a partir d'aquest moment, l'illa va anar rebent diverses onades migratòries. Els orígens diversos (australians, austronesis, melanesis,...) i l'orografia han provocat que els diversos grups de pobladors hagin, en molts casos, viscut força aïllats els uns dels altres, en valls inaccessibles envoltades de denses selves. Algunes d'aquestes tribus han estat, fins fa poc, vivint en el paleolític, que en 3 conceptes vol dir: 1-No escriptura (prehistòria), 2-No agricultura i 3-Eines de pedra (no han descobert la metal·lúrgia).
I algunes d'aquestes tribus van conservar, fins ben entrat el s.XX pràctiques rituals o guerreres de canibalisme i caçadors de caps. I vet aquí l'explicació del perquè no tota la frontera és una línia recta:
L'any 1896, la frontera encara resseguia exactament el meridià 141ºE. A l'est, a l'actual Papua Nova Guinea hi havia la colònia britànica, i l'oest estava sota domini dels holandesos. Durant aquells anys, el govern colonial britànic estava duent a terme una campanya militar contra les tribus que practicaven el canibalisme. La millor manera d'endinsar-se a les remotes valls de l'interior de l'illa era remuntant el riu Fly (vegeu el mapa una mica més cap amunt). El problema venia perquè durant uns pocs quilòmetres del seu recorregut, el riu Fly entrava lleugerament dins de territori holandès, per tornar-ne a sortir al cap de poc. A les patrulles militars britàniques els era complicat aconseguir els permisos per creuar territori holandès i, quan ho aconseguien, els Caçadors de Caps ja havien desaparegut per la selva.
Així doncs, es va negociar una modificació de la frontera: el riu Fly va quedar tot sencer al costat britànic, i a canvi, des del riu fins a la costa sud, la frontera és va desplaçar lleugerament per compensar la superfície que els holandesos havien cedit. Per això, en la seva part sud, la frontera no discorre pel meridià 141ºE sinó per una línia situada als 141º03'E.
Actualment, les pràctiques de canibalisme i caçadors de caps han desaparegut de totes les tribus de Nova Guinea, però hi ha alguna tribu que manté un llegat cultural i històries vives al voltant d'aquestes pràctiques. Algunes veus diuen, però, que això ho fan per tenir més atractiu de cara als turistes! Realment deu impactar quan el company de feina, després d'explicar-te les seves vacances al Carib et pregunta què has fet aquest estiu, i tu respons: "Res de l'altre món. Hem passat uns dies a la selva de Nova Guinea amb uns caníbals".
El què si que es veritat és que l'interior de l'illa de Nova Guinea és tan inaccessible que encara guarda molts secrets. Sembla ser que durant els anys 70 es va entrar en contacte amb la darrera tribu aïllada de Nova Guinea, els Biami. I encara ara, tot sovint, es van descobrint noves espècies d'animals que viuen en les profunditats de la Selva.
Aquests condicionants d'aïllament, falta de comunicacions i d'infraestructures marquen profundament un país. En el cas de Papua Nova Guinea s'arriba a l'extrem que la mateixa capital, Port Moresby, també està aïllada: Des de la ciutat, si es va amb cotxe, només es pot accedir a les poblacions dels afores de la capital. La resta ja són muntanyes i selva, i les carreteres queden interrompudes. Tots els desplaçaments interiors per Papua Nova Guines cal fer-los en avió.
Veient aquesta foto de Port Moresby, la capital de Papua Nova Guinea, queda palès que, tot i les dificultats, el país progressa a marxes molt ràpides. La raó és que la natura ha posat moltes dificultats als Papuans, però alhora, també els ha donat molts recursos, especialment en l'àmbit de la mineria. Això ha fet que, des de fa quasi 10 anys, el país estigui creixent un 6% anual. Però tot i això, el país continua estant en les posicions baixes tant de PIB per càpita, com de l'Índex de Desenvolupament Humà. Aquesta recent millora en el benestar va també lligada, els darrers anys, a la pacificació (més o menys) del conflicte amb els habitants de les illes Bougainville, que busquen la independència.
A l'altre costat de la frontera, les coses estan bastant més mogudetes. El trinomi "Indonèsia - Drets Humans - Respecte a les minories" ha estat sempre una utopia. Zones com Aceh o Timor Oriental han patit els abusos i el sotmetiment al poder indonesi; i la regió de Papúa n'és una altra víctima. Darrerament, la fràgil democràcia indonèsia intenta apaivagar els independentistes papuans concedint-los més autonomia i un parlament propi. Però sembla que no és suficient i més quan els abusos, especialment per part de l'exèrcit i la policia indonesis, són el pa de cada dia.
A què treu cap aquesta protuberància en una frontera que, en la part nord, ignora rius, muntanyes o qualsevol altra qüestió orogràfica? Com sempre, tot té una explicació i, en aquest cas, és una mica sanguinària. Però, per què us ho pugui explicar, deixeu-me abans que us posi en situació...
L'illa de Nova Guinea té una orografia molt complicada; és extremadament muntanyosa, amb alguns pics que arriben a més de 4.800m, i gran part de la superfície ocupada per grans extensions de selva impenetrable. La presència d'humans va començar fa 40.000 anys, i a partir d'aquest moment, l'illa va anar rebent diverses onades migratòries. Els orígens diversos (australians, austronesis, melanesis,...) i l'orografia han provocat que els diversos grups de pobladors hagin, en molts casos, viscut força aïllats els uns dels altres, en valls inaccessibles envoltades de denses selves. Algunes d'aquestes tribus han estat, fins fa poc, vivint en el paleolític, que en 3 conceptes vol dir: 1-No escriptura (prehistòria), 2-No agricultura i 3-Eines de pedra (no han descobert la metal·lúrgia).
I algunes d'aquestes tribus van conservar, fins ben entrat el s.XX pràctiques rituals o guerreres de canibalisme i caçadors de caps. I vet aquí l'explicació del perquè no tota la frontera és una línia recta:
L'any 1896, la frontera encara resseguia exactament el meridià 141ºE. A l'est, a l'actual Papua Nova Guinea hi havia la colònia britànica, i l'oest estava sota domini dels holandesos. Durant aquells anys, el govern colonial britànic estava duent a terme una campanya militar contra les tribus que practicaven el canibalisme. La millor manera d'endinsar-se a les remotes valls de l'interior de l'illa era remuntant el riu Fly (vegeu el mapa una mica més cap amunt). El problema venia perquè durant uns pocs quilòmetres del seu recorregut, el riu Fly entrava lleugerament dins de territori holandès, per tornar-ne a sortir al cap de poc. A les patrulles militars britàniques els era complicat aconseguir els permisos per creuar territori holandès i, quan ho aconseguien, els Caçadors de Caps ja havien desaparegut per la selva.
Així doncs, es va negociar una modificació de la frontera: el riu Fly va quedar tot sencer al costat britànic, i a canvi, des del riu fins a la costa sud, la frontera és va desplaçar lleugerament per compensar la superfície que els holandesos havien cedit. Per això, en la seva part sud, la frontera no discorre pel meridià 141ºE sinó per una línia situada als 141º03'E.
Actualment, les pràctiques de canibalisme i caçadors de caps han desaparegut de totes les tribus de Nova Guinea, però hi ha alguna tribu que manté un llegat cultural i històries vives al voltant d'aquestes pràctiques. Algunes veus diuen, però, que això ho fan per tenir més atractiu de cara als turistes! Realment deu impactar quan el company de feina, després d'explicar-te les seves vacances al Carib et pregunta què has fet aquest estiu, i tu respons: "Res de l'altre món. Hem passat uns dies a la selva de Nova Guinea amb uns caníbals".
El què si que es veritat és que l'interior de l'illa de Nova Guinea és tan inaccessible que encara guarda molts secrets. Sembla ser que durant els anys 70 es va entrar en contacte amb la darrera tribu aïllada de Nova Guinea, els Biami. I encara ara, tot sovint, es van descobrint noves espècies d'animals que viuen en les profunditats de la Selva.
Aquests condicionants d'aïllament, falta de comunicacions i d'infraestructures marquen profundament un país. En el cas de Papua Nova Guinea s'arriba a l'extrem que la mateixa capital, Port Moresby, també està aïllada: Des de la ciutat, si es va amb cotxe, només es pot accedir a les poblacions dels afores de la capital. La resta ja són muntanyes i selva, i les carreteres queden interrompudes. Tots els desplaçaments interiors per Papua Nova Guines cal fer-los en avió.
Veient aquesta foto de Port Moresby, la capital de Papua Nova Guinea, queda palès que, tot i les dificultats, el país progressa a marxes molt ràpides. La raó és que la natura ha posat moltes dificultats als Papuans, però alhora, també els ha donat molts recursos, especialment en l'àmbit de la mineria. Això ha fet que, des de fa quasi 10 anys, el país estigui creixent un 6% anual. Però tot i això, el país continua estant en les posicions baixes tant de PIB per càpita, com de l'Índex de Desenvolupament Humà. Aquesta recent millora en el benestar va també lligada, els darrers anys, a la pacificació (més o menys) del conflicte amb els habitants de les illes Bougainville, que busquen la independència.
A l'altre costat de la frontera, les coses estan bastant més mogudetes. El trinomi "Indonèsia - Drets Humans - Respecte a les minories" ha estat sempre una utopia. Zones com Aceh o Timor Oriental han patit els abusos i el sotmetiment al poder indonesi; i la regió de Papúa n'és una altra víctima. Darrerament, la fràgil democràcia indonèsia intenta apaivagar els independentistes papuans concedint-los més autonomia i un parlament propi. Però sembla que no és suficient i més quan els abusos, especialment per part de l'exèrcit i la policia indonesis, són el pa de cada dia.
 |
| La majoria d'indonesis són austronesis |
 |
| Els papuans són melanesis |
De fet, a ambdós costats de la frontera, papuans d'Indonèsia (el costat oest, l'antiga colònia holandesa) i de Papua Nova Guinea (el costat est, que era colònia britànica), només els separa una línia que, fa segles, van traçar holandesos i anglesos per repartir-se l'illa. I a ambdós costats hi ha un sentiment de pertànyer a una única nació. Per això, l'objectiu últim d'aquells que lluiten contra l'opressió indonèsia a l'oest de l'illa és molt clar: el OPM, el Organisasi Papua Merdeka (Moviment d'alliberació de Papua) vol inicialment la independència per, a continuació federar-se amb els seus "germans" de Papua Nova Guinea i, així, unir tota l'illa en un sòl país.
He arribat fins aquí i encara no ha aparegut la "nena de la selva"! En el proper post us parlaré dels senyors Kuegler i de la seva extraordinària filla, la Sabine: La nena de la Selva!
Si no ho tinc mal entés, Port Moresby esta dins del podium de ciutats mes perilloses del mon per viure-hi (que ja es col·locar el llistó alt....).
ResponEliminaI si faig cas del meu cunyat, que hi ha estat, te aquet renom amb tot mereixament.
Tinc entès que els darrers anys ha millorat (molt) lleugerament. Per desgràcia, Papua Nova Guinea, i especialment Port Moresby estan al capdavant pel què fa a violència de gènere! Una barreja d'herències culturals, pobresa i degradació de la societat, sobretot en ambients urbans deprimits, fan que ser dona a Port Moresby sigui un suplici.
ResponElimina