El Gran nord (2): Un IKEA i dos Caps d'Any

Suposo que a més d'un lector, la idea de passar un dissabte a l'Ikea li deu provocar un atac d'ansietat i la irrefrenable necessitat de fugir. A mi mateix, tot i la meva passió per tot allò que sigui suec, se'm glaça la sang quan la meva dona em diu resignada: "Aquest dissabte, em temo que haurem de passar per l'Ikea". Riuades de gent, nens que corren per entre les taules "Bjursta" i els llits "Sultan", matrimonis discutint si és millor un sofà "Ektorp" o un "Beddinge",...

Però què tenen a veure amb un lloc remot i aïllat uns magatzems Ikea plens de gent? Potser per a vosaltres, la botiga de mobles sueca és un malson, però hi ha qui ho considera el millor dels destins!

A l'extrem nord del golf de Bòtnia, al mar Bàltic, la península escandinava s'uneix al continent europeu. La frontera entre Escandinàvia (Suècia) i el continent (Finlàndia) la marca el riu Torne que, des de la costa, serpenteja directe cap al nord fins als voltants de Kiruna (vegeu el primer post de la sèrie). En el mateix punt on el riu Tornio desemboca al Bàltic, hi ha una ciutat; bé, en realitat són dues ciutats; no, va, deixem-ho en només una. La població de la riba est del riu es diu... Tornio (visca l'originalitat!) i pertany a Finlàndia. La població de la riba oest pertany a Suècia i es diu Haparanda (els suecs sí que són creatius!).

Us comentava el fet de si era una o dues ciutats perquè inicialment es tractava d'un sol nucli de població. Durant molts segles, Finlàndia formava part del regne de Suècia i la ciutat de Tornio (en finlandès) o Torneå (en suec) era una prospera vila, capital de tot el comerç amb la Lapònia. Fins i tot, hi ha alguns historiadors que afimen que, durant el segle XVII va ser la ciutat més rica de Suècia, tot i els seus escassos mig miler d'habitants.

La derrota de Suècia en la guerra contra Rússia, el 1808, va provocar que Finlàndia passes a mans dels russos. I per exprés desig del Zar Alexandre I, Tornio va quedar dins l'Imperi Rús. Però com que la frontera es va establir al riu Torne, una petita part de la ciutat va quedar al costat suec. I aquests van batejar les poques cases que van quedar a les sevs mans, amb el nom de Haparanda.

La desídia russa va fer que l'antany pròspera Tornio caigués en la decadència més absoluta; i la Haparanda veïna era massa petita com, per si sola, poder prosperar. Amb la independència finlandesa del 1917, la situació no va millorar gaire, i no va ser fins després de la Segona Guerra Mundial, que l'economia de Tornio va millorar, especialment gràcies a la fama de la cervesa local, la Lapin Kulta.

Però no ens enganyem, entrat el segle XXI, les dues poblacions germanes no oferien gaires possibilitats als joves. Molta gent marxava cap al sud, tant de Suècia com de Finlàndia, a estudiar o a la recerca d'una feina millor. I aquest despoblament no només passava a la ciutat; tot l'entorn s'anava despoblant.

A principis dels anys 2000, l'alcalde de Haparanda, l'Sven-Erik Butch, va tenir una idea. Podia semblar una idea boja per tots aquells que viuen lluny del Cercle Polar Àrtic, però per a ell, tenia tot el sentit. L'alcalde va aconseguir contactar amb l'Ingvar Kamprad, el propietari d'Ikea, i només li va demanar una cosa: "Agafa un mapa dels països nòrdics, i posa'l de cap per avall" va dir-li l'Sven-Erik. D'aquesta manera, en Kamprad es va adonar que, en aquella zona, hi havia una gran quantitat de població, repartida en quatre països (Suècia, Finlàndia, Noruega i Rússia), que no tenien accés a cap establiment Ikea.

El 15 de novembre de 2006, més de 5.000 persones feien cua ordenadament (com sempre a Suècia!) sota una nevada important, tot esperant que les portes de l'Ikea de Haparanda obrissin per primera vegada. L'èxit va ser immediat; al cap de poc temps, la zona comercial de la riba del riu Torne va atreure moltes més botigues: I-Huset, Häglofs, Candy World... moltes marques van descobrir que l'Àrtic era un mercat fantàstic!

Però, era real el potencial econòmic que preveia l'alcalde Sven-Erik Butch? Doncs sí. Posteriorment a l'èxit de l'Ikea de Haparanda, s'ha analitzat el mercat que suposa la població del Cercle Polar Àrtic. Després de l'experiència de l'Ikea, però, els estudis de mercat no es cenyeixen a un sòl país; sinó que analitzen tota la població de la zona, tan si són suecs, finlandesos, noruecs o russos. I així, els estudis mostren que hi ha una població de quasi 1,5 milions d'habitants àvids de comprar, tal i com ho faria qualsevol europeu, encara que hagin de recórrer llargues distàncies.

Si hom mira el pàrquing de l'Ikea de Haparanda, un dia qualsevol, hi veurà una diferència respecte als Ikea de la resta del mòn: és ple d'una gran quantitat d'autocars. I és que des de tots els racons del Gran Nord surten autocars per poder comprar a l'Ikea. Molts d'ells surten a primeríssima hora del matí per recórrer més de 400km, comprar a l'Ikea i les botigues del voltant, i tornen a destí ja de matinada. Sembla un bogeria, però un Ikea ha estat capaç de revitalitzar l'economia de dues ciutats i aturar-ne el despoblament.

Ep! I els dos Caps d'Any del títol? És molt senzill: Tornio-Haparanda és una de les poques ciutats (bé, jo no en conec cap d'altra) que estan separades per una frontera... i en dos fusos horaris diferents! Doncs sí, mentre que Suècia té l'hora CET (Temps d'Europa Central, o UTC+1), Finlàndia està en el fus EET (Temps d'Europa de l'Est, o UTC+2). I això fa que cada revetlla de fi d'any, la gent tingui per costum celebrar les 12 campanades primer a Tornio per, tranquilament, creuar la frontera i tornar-les a celebrar, una hora més tard, a Haparanda!

Com heu pogut veure, la relació entre Tornio i Haparanda és molt estreta, i cada vegada ho esdevé més. De mica en mica han anat compartint serveis municipals, institucions i escoles i, fins i tot comparteixen un camp de golf al mig de la frontera. Ara però, han decidit fer un pas més, i tornar-se a convertir en una sola ciutat. I com es dirà la nova vila? Tornio o Haparanda? Doncs de cap de les dues maneres; fent ostentació d'una gran creativitat, ambdues ciutats han decidit rebatejar-se (oh, déu meu!) com a EuroCity!

Un rescat a -60ºC

Si algú té una emergència mèdica, la reacció lògica és trucar una ambulància. En un poble petit, en el pitjor dels casos, l'ambulància haurà de venir des d'una vila més gran. Fet i fet, poden suposar entre 5 i 15 minuts d'espera. Però, què fas si realment necessites una ambulància i estàs al Pol Sud en ple hivern austral?

Fa unes setmanes es va donar a conèixer l'intent de rescat mèdic que s'havia realitzat per evacuar dos treballadors de l'estació Amundsen-Scott situada, exactament, al Pol Sud geogràfic. Us vull fer notar que aquests dies, a l'hemisferi nord, esteu gaudint dels dies més llargs de l'any i, per tant, al Pol Sud, estan en ple hivern austral. És a dir, 24 hores d'absoluta foscor i, la sensació que si estàs a -50ºC, estàs en plena onada de calor.

Però abans d'explicar-vos com s'ha hagut de fer l'evacuació dels dos malalts, permeteu-me que us expliqui com és la vida a l'estació Amundsen-Scott.

El primer edifici de la base Amundsen-Scott es va construir, exactament al Pol Sud geogràfic l'any 1956. La base, òbviament, porta el nom de les dues primeres expedicions que van arribar al Pol Sud: la primera, la del noruec Roald Amundsen, i la segona, del capità Robert Falcon Scott que, a més de perdre la cursa per ser el primer, va acabar en desgràcia, morint tots els components de l'expedició de gana i fred en la travessa de tornada.

Després de successives ampliacions, demolicions i remodelacions, actualment la base està formada per un edifici principal (de color gris, en primer pla a la foto), i tot una sèrie de petits edificis auxiliars que fan les funcions de laboratoris, tallers,... Si us fixeu en la imatge, en un primer pla just per davant de l'edifici principal, s'hi veu un petit semicercle format pel que podrien semblar pals o estaques. De fet, són les banderes que encerclen el punt exacte que, en aquell moment, ocupa el Pol Sud Geogràfic. I dic "en aquell moment" perquè la Base està situada sobre una glacera gegant que es mou uns 10 cm. cada any. Així doncs, de tant en quant, cal desmuntar el tinglado de les banderetes i re-ubicar-lo al lloc correcte.

L'edifici actual, el de color gris de la foto, és força peculiar. Veieu que està suspès sobre una espècie de pilars? Aquí ho podreu veure millor:

Aquests pilars són hidràulics i es poden aixecar fins a vint centímetres. Com que el gel es mou, hi podria haver assentaments diferents al llarg de l'edifici. Quan això passa, s'allarga o es disminueix l'alçada d'un pilar i ja tenim el problema resolt.

L'altre punt curiós és aquesta part inferior de l'edifici que fa pendent (just per sobre del cap dels pilars). Això està pensat perquè quan bufa el vent, l'aire es vegi obligat a desviar-se cap a sota de l'edifici. En fer aquest recorregut, el vent s'accelera i aquest fet ajuda a netejar la neu recent caiguda de l'espai sota la base. Heu de pensar que el Pol Sud té un clima molt sec (és molt lluny del mar), i només hi neva uns 20cm l'any. Però aquesta neu no desapareix mai; sempre s'acumula. Si no s'intentés evitar l'acumulació de neu sota l'edifici, en pocs anys quedaria enterrat!

La base disposa de tot tipus de comoditats per als quasi 200 habitants de l'estiu, i els 50 de l'hivern: gimnàs, camp d'esports, biblioteca, sala de jocs, cinema, hivernacle. Es podria dir que no s'hi està tan malament...

Una habitació típica de la base

La botiga, on s'hi pot comprar roba, menjar, llaminadures, alcohol i on, a més, hi pots llogar un DVD.

El Camp d'esports també serveix com a sala d'actes.

El menjador, amb la decoració nadalenca... durant l'estiu antàrtic

Aquí teniu un vídeo que us fa un recorregut per la Base Amundsen-Scott:

Les condicions de vida, però, són dures. I més per la cinquantena de persones que es queden a l'estació durant l'hivern. La temperatura mitjana durant els mesos d'abril a setembre és de.... -60ºC. I això només és la mitjana, perquè és fàcil baixar de -70ºC (el rècord enregistrat mai a la base ha estat de -82,8ºC). Voleu veure com cal vestir-se per a aquestes temperatures? En aquest vídeo us ho mostren:

Però el fred no és el pitjor (sí, ja ho sabeu que, en aquest blog, el fred mai no és el pitjor problema). El pitjor és que, durant l'hivern antàrtic, a l'estació Amundsen-Scott gaudeixen de 6 mesos seguits de nit i foscor absolutes. Doncs sí, aquest és l'únic punt de la Terra on, cada any, només tenen una posta de sol, i una albada. És a dir, que cada any, cap a mitjans de març, el sol es pon i ja no torna a sortir fins a mitjans de setembre. El 21 de setembre, el primer dia que surt el sol, es quedarà permanentment al cel fins al següent mes de març.

Fantàstic! Temperatures de -60ºC i foscor absoluta. Però absoluta.... absoluta! Aquí no hi ha contaminació lumínica en 2.000km a la rodona. Pels 50 valents que es queden a "hivernar", el repte psicològic és força dur. A més, estan quasi totalment incomunicats a excepció d'internet i el telèfon. Bàsicament, els "hivernants" són treballadors que fan el manteniment de la base, i alguns científics que necessiten realitzar els seus estudis durant l'hivern antàrtic.

 

I com va acabar l'intent de rescat dels dos malalts de fa unes setmanes? El primer problema que va sorgir va ser d'on podien treure un avió capaç d'aterrar en aquelles condicions. Normalment, la ruta la serveixen avions neozelandesos, però només estan preparats per volar a l'estiu. Si volien trobar avions (i pilots) preparats per a aquell vol, calia anar-los a buscar... al Canadà!

Kenn Borek Air és, probablement, una de les companyies aèries més "extremes" del món. Estan especialitzats en volar les rutes de l'àrtic canadenc i disposaven de dos aparells Twin Otter especialment preparats per temperatures de -80ºC. Els dos bimotors es van enlairar de Calgary, al Canadà i, al cap d'un setmana i de 16.500Km, un dels dos aparells aterrava a l'estació Amundsen Scott on va recollir els dos malalts. En el següent vídeo podeu veure les condicions en què es va fer aquesta evacuació:

Tot i els petits inconvenients que pugui tenir passar un hivern a l'estació Scott-Amundsen, ja em podeu ben creure que si m'hi proposessin anar, demà mateix estaria fent les maletes!

La guerra del whiskey (i l'Schnapps)

La legislació internacional estableix que les aigües territorials d'un país s'estenen fins a 12 milles nàutiques (uns 22 Km.) de la costa de cada país. En el cas dels estrets, com és el cas de l'Estret de Gibraltar, com que les costes d'un i altre país són tan a prop, el límit de les aigües territorials s'estableix en el punt mig entre ambdues costes. Però, de qui seria una illa situada just en aquest punt mig?

A l'Estret de Nares, al nord de Groenlàndia, la línia que separa les aigües territorials del Canadà i Dinamarca (de moment, Groenlàndia encara és territori danès) està a unes 10 milles d'ambdós costats. I just en aquest punt mig hi ha l'Illa Hans, un tros de roca que tot just fa una mica més d'1 Km. de punta a punta. Com podeu veure a la foto, i com és tradició en aquest blog, és tracta d'un lloc molt concorregut. Les poblacions més properes són la base Alert de les Forces Canadenques (el lloc habitat situat més al nord del planeta), i els pobles de Siorapaluk i Qaanaaq a Groenlàndia, i tots ells situats a més de 200 Km.

Als anys 30, la Lliga de les Nacions (predecessora de les Nacions Unides) va establir que l'Illa Hans pertanyia als danesos. Però els canadencs al·leguen que, en desaparèixer aquesta institució, la decisió queda invalidada i, de moment, les Nacions Unides no s'hi han mullat.

Durant els anys 70, ambdós governs van pactar una llista de 127 punts geogràfics que delimitaven la frontera marítima entre els dos països a l'estret de Nares. Però entre els punts 122 i 123 van decidir no dibuixar-hi cap línia i, per tant, no delimitar la frontera: era l'Illa Hans.

Però no us penseu que la cosa es queda aquí. La tensió entre ambdós països és molt forta i, fins i tot podríem parlar d'un dels punts calents de la geopolítica mundial: en una mostra de violència descontrolada, cada any es repeteix un enfrontament entre les forces armades canadenques i les daneses.

Cada mes d'agost, l'exèrcit canadenc du a terme unes maniobres militars a la zona de l'Illa Ellesmere. Quan passen prop de l'Illa Hans, hi desembarquen uns quants soldats, retiren la bandera danesa, hissen la canadenca i, al costat del màstil hi deixen una ampolla de whiskey canadenc amb el missatge: "Benvinguts al Canadà". L'exèrcit danès no es queda enrere en l'ús desproporcionat de la força i, cada primavera, envien un destacament a l'Illa Hans que s'encarrega de despenjar la bandera del Canadà, col·loquen la danesa, es beuen el whiskey i dipositen una ampolla de Schnapps amb un cartell que diu: "Sou en territori de Dinamarca".

La màxima tensió, però, s'esdevé quan vaixells de les armades danesa i canadenca es creuen per la zona: per atemorir l'enemic, cada vaixell .... hissa una bandera del seu país!

És clar que la coneguda com a "Guerra del Whiskey" es limita a l'intercanvi d'ampolles de licor perquè l'objecte en disputa, l'Illa Hans, només és roca; roca nua, inhòspita i gèlida. Durant els anys 80, però, l'empresa canadenca Dome Petroleum va estar fent recerca a l'illa. No hi van trobar, però, ni petroli ni hidrocarburs. Queda clar, doncs, que la pobra Illa Hans no té cap mena de valor; bé, sí, el d'una ampolla de whiskey i una de schnapps a l'any.

Però les disputes sobre l'Illa Hans no es limiten al Canadà i Dinamarca. Des de fa uns anys, a internet hi ha aparegut un misteriós "Front d'Alliberament de Hans Island". El moviment independentista està liderat per dos homes misteriosos, en... Hans i en Hans.

El darrer acte reivindicatiu del Front d'Alliberament de Hans Island ha estat proposar que, davant l'expansionisme de Rúsia a l'Àrtic, el Pare Noel es traslladi a viure a Hans Island. "Així evitarem" diuen en Hans i en Hans, "que el pobre Santa Claus es vegi forçat pels russos a únicament regalar vodka, peces de recanvi de cotxes LADA i números antics del diari PRAVDA!"